“¡Proetarra!”, cridava un ultra del Betis mentre agredia al client d’una cafeteria que fins aquell moment estava llegint tranquil·lament en la terrassa d’un bar del casc antic de Bilbao. Proetarra no és un insult espontani, sinó un invent posat en circulació des dels mitjans de comunicació de Madrid en època de José María Aznar. Proetarra és la correspondència popular del todo es ETA polític i judicial. En la confusa ment de l’australopitec bètic, proetarra és sinònim de basc i basc és sinònim de maligne. Per això l’agredeix després d’intentar que el dissortat consumidor de cafè cridés “¡Arriba España!”. L’agressor, simplement, estava portant al límit les consignes que se li han anat sedimentant dins del cervell durant anys i anys.
El conflicte basc ha estat, durant dècades, la principal font de legitimació del règim del 78, un cop amortitzat el 23F. Un sistema polític hereu directe d’una dictadura, amb el cap d’Estat designat pel general Franco i una autoamnistia preventiva (1977) necessitava algun grau d’èpica. I ETA va ser la gran troballa propagandística dels governs d’Aznar, que van utilitzar a fons la violència dels etarres en el propi benefici polític. De fet, des d’aleshores el substantiu “víctimes” s’aplica, sense més concreció, a les que va causar ETA. Les altres -els centenars de milers de la dictadura o els del terrorisme islamista, per exemple- no mereixen l’atenció prioritària de l’Estat ni el seu reconeixement constant.
Vençuda i desarmada ETA, ara l’Estat té un problema seriós de legitimació en la lluita contra un nou enemic, molt més difícil de derrotar: Les urnes a Catalunya. Però això és massa complicat per a l’homínid bètic, que es va quedar en la fase aznarista del populisme espanyol. Fins i tot l’han detingut, a ell i als seus amics. Algú, des del calabós, li hauria de fer entendre que els bascos ara són bons i voten els pressupostos del PP a canvi de mantenir la quota i el concert. Però tot indica que el pobre fa temps que no entén res.
