L'atac del PP a Catalunya Ràdio

"Prohibir una llengua, tancar els mitjans de comunicació que la parlen i multar les entitats que la difonen és un acte de violència institucional impropi del segle XXI a la Unió Europea"

El tancament de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, per part del govern espanyol, és l'expressió d'un fracàs. D'un fracàs, i de la ràbia que comporta aquest fracàs. És molt dur haver de reconèixer la impossibilitat absoluta d'anorrear Catalunya després de tres segles intentant-ho amb desfici i sense treva. N'hi ha prou que ens posem en la pell dels nostres adversaris per comprendre la seva impotència. "Com s'entén que un poble que fou militarment vençut, ètnicament ultratjat, culturalment desmanegat i lingüísticament emmudit encara sigui viu i en condicions de fer-nos escac?", es pregunten. No se'n saben avenir. I és comprensible. Per a algú instruït en l'ús de la força i analfabet en l'ús del diàleg no és fàcil assumir un fracàs tan espectacular. No ho és, perquè viu aquest fracàs com una humiliació que l'obliga, de retruc, a prendre consciència de la fatuïtat dels seus deliris de grandesa. I això és l'últim que faria en aquest món. Abans es desintegrarà.

Prohibir una llengua, tancar els mitjans de comunicació que la parlen i multar les entitats que la difonen és un acte de violència institucional impropi del segle XXI a la Unió Europea. De fet, la mesura és tan escandalosament racista que el govern que la pren hauria de ser-ne expulsat per violar els requisits bàsics dels Criteris de Copenhaguen relatius a la llengua i a la llibertat d'expressió i de premsa establerts en el Consell Europeu l'any 1993. L'Estat espanyol, a més, no sols no respecta ni protegeix les minories, sinó que les esclafa. Empès pel seu odi tradicional a la diferència i per una catalanofòbia que ja es va expressar amb ferotgia sota l'empara del règim franquista, assetja, criminalitza i escarneix les minories –recordem les agressions denunciades pels immigrants reclosos al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca–, alhora que les emmanilla, les emmordassa i les oprimeix tot esperant-ne l'anihilació.

Aquest comportament no prové només, com alguns ens volen fer creure, del Partit Popular. En absolut. L'exacerbació sí, però no pas el fervor misticoreligiós de la idea d'Espanya que hi ha al darrere. En això coincideixen fil per randa el PP i el Partit Socialista. De fet, és molt més anihiladora la praxi del Partit Socialista –per dissimulada i sibil·lina– que la del Partit Popular –força sorollosa i despertadora. Passa, però, que tota col·lectivitat llargament sotmesa a un poder opressor acaba per identificar com a agressions només les fuetades acompanyades d'insults i a percebre com a amicals les més silencioses. Tanmateix, el deliri de la Castella radial, amb Madrid com a centre neuràlgic de la vida de les nacions annexionades, és tan inherent al Partit Socialista com ho és al Partit Popular i al franquisme. I van ser també el Partit Socialista, el Partit Popular i el franquisme els qui, amb l'ajut dels representants de l'autoodi català, van imposar-nos l'article de la Constitució espanyola que impedeix la federació dels Països Catalans. Cal no oblidar, per altra banda, que la raó per la qual la llengua catalana no gaudeix de ple dret a la Unió Europea és perquè el Partit Socialista i el Partit Popular es neguen a fer efectiu el requisit previ que demana Brussel·les. És a dir, que el català sigui llengua oficial a tot l'Estat espanyol.

Arribats aquí, la prohibició d'escoltar cap emissora de ràdio o televisió en llengua catalana al País Valencià és força conseqüent. La prohibició va començar contra TV3 amb un govern del Partit Socialista a Madrid i ha acabat contra Canal 9 i Catalunya Ràdio amb un govern del Partit Popular. Ves per on, els qui acusen Catalunya d'aixecar fronteres, pel sol fet de voler ser lliure, tenen milers de manobres construint un mur que empresoni i ofegui la llengua catalana al País Valencià i que barri el pas a tota comunicació amb el Principat. I, com feia certa llei nord-americana del segle XIX, que imposava dures penes i multes als blancs que ajudaven els fugitius negres, també el govern espanyol persegueix i imposa dures sancions als qui ajuden la llengua catalana al País Valencià. Aquest és el cas de l'entitat Acció Cultural. Al segle XIX potser haurien tallat la llengua als membres d'aquesta entitat, començant per Eliseu Climent i Joan Francesc Mira; avui només poden agredir-los econòmicament.

Amb tot, com dic, aquest comportament feixista és un acte de violència institucional nascut de la impotència. És l'expressió d'un fracàs. El fracàs de la Castella imperial, el fracàs de Madrid com a capital d'un imperi, el fracàs de l'anomenada espanyolització, el fracàs de la divisió dels Països Catalans, el fracàs del pla per exterminar la llengua mil·lenària d'aquest poble, el fracàs de tots els intents, absolutament tots, de destruir la nació catalana. Fa tres-cents anys que insisteixen a fer passar el clau per la cabota, i podrien insistir-hi tres-cents anys més. Fins al segle XXIV. Però tal vegada un dia, quan per fi descobreixin el veritable significat de les paraules democràcia i llibertat, ens estaran agraïts per la feina que els vam estalviar dient-los adéu a començament del segle XXI.

 
 

Comentaris