«L’assassinat de Margaret Thatcher»

Sota el títol L’assassinat de Margaret Thatcher i del subtítol I altres històries, s’hi amaguen, efectivament, un seguit de narracions. Deu narracions entre vint i trenta pàgines que defugen parcialment la realitat o, dit d’una altra manera més acurada, defugen la mirada frontal de la realitat. Les narracions que escriu Hilary Mantel (Anglaterra, 1952) descriuen de forma lateral alguns elements de la societat contemporània que, malgrat que se saben, no deixen de sorprendre’ns.

Sabem, per exemple, que a l’Aràbia Saudita les dones no poden conduir. Per contra, no sé si pels petrodòlars o per la geopolítica que tot ho embafa, és una societat que es considera civilitzada. D’aquesta manera, les dones estan subjugades als homes d’una manera que hauria d’espantar una societat que es diu del segle XXI (jo sospito que al segle XXII diran el mateix que ara i serem al mateix lloc, mal que em pesi), i on el simple fet d’anar amb els cabells descoberts ja és una obscenitat. En altres casos, però, s’hi narren escenes potencialment tòrrides que es desenrotllen d’una manera diferent a la que es podria imaginar.

Més enllà d’això, d’aquests casos concrets, Mantel enfoca aquesta realitat nostra des d’un prisme que es caracteritza per marcar en alguns relats una mica de distància temporal —el temps històric és als anys 70 o 80 del segle xx, per exemple—, denunciar aquestes immundícies socials de forma lateral, quan per exemple posa els personatges en situacions estranyes per a nosaltres, o bé ens fa veure com el comportament humà i la forma de relacionar-nos els uns amb els altres pot ser molt cruel i, fins i tot, sorprenentment dolorosa.

La narració «El QT llarg», per exemple, és una mostra de relat amb una tensió narrativa excel·lent: ben portat, travat, tensionat, amb bon domini de l’escena, del temps i de les sensacions, fa gala de dominar les eines de la narrativa d’una forma, com m’agrada dir, que llisca. I quan una narració llisca i t’estira no vol dir que sigui simple i senzilla, sinó que està molt ben construïda.

Tot això, en català, de la mà del traductor Ferran Ràfols Gesa, que firma una traducció que no grinyola i, més i tot, funciona molt bé, com dèiem, en casos com els que hem vist més amunt. Aquesta edició també va de la mà de l’Altra Editorial, que defuig la publicació purament comercial dels grans segells i —potser monstres— editorials i a qui no podem desitjar, sinó, més que supervivència dintre de la mar dels editors.