L'art de mentir

Una de les coses que em té perplex de la política institucional és constatar el nivell de ficció que hi ha en la majoria de cròniques periodístiques. No necessàriament perquè la premsa s'inventi les coses, sinó perquè els polítics els venen mentides amb una facilitat preocupant. Això no ho dic això. És una piulada de dijous passat de Josep Costa, vicepresident del Parlament de Catalunya.

 

"La mentida és l'últim recurs d'un partit polític derrotat i submís" escrivia ara fa tres cents anys Jonatahn Swift. No en fa tants, d'anys, l'any 2015 vaig descobrir un llibre que aprofundia en les causes que porten a un polític a mentir sistemàticament sense cap por que les seves fal.làcies puguin acabar en contradicció i, per tant, girant-se-li en contra. Jonathan Swift el cèlebre autor d' Els Viatges de Gulliver  va escriure, sota el pseudònim de John Arbuthnot, un llibret titulat L'art de la mentida política. Escrit el 1712 és tan vigent que hi ressonen amb força arguments que podem aplicar als nostres polítics actuals, com ens recorda el tuit de Josep Costa, tan d'aquí com d'arreu del món. Ara els explico el per què d'aquesta vigència.

 

Sona actual perquè, per desgràcia, la mentida és una eina que fa temps que es fa servir i està instal.lada a gairebé tots els estaments socials. Però en política sembla una eina més per assolir els objectius que es persegueixen. Per això, des de temps reculats, hi ha dues corrents d'opinió sobre la utilitat de la mentida. Per alguns, entre ells els polítics, creuen que és admissible dir unes quantes mentides  en nom de la diplomàcia o la cortesia. En canvi, n'hi ha d'altres que defensen que no s'ha de mentir mai, ni tan sols per salvar-li la vida a algú.

 

N'hi hauria per debatre hores i hores però tornem a l'art de la mentida política. Partim de la idea, admesa sotto voce pels mateixos polítics, que mentir és indispensable en política. I ho és per allò que es prometen coses que se sap positivament que no es podran complir però que s'han de dir perquè si no, no els permetria accedir al poder per aplicar les seves polítiques. I continuar mentint. Aquell cercle pervers en el qual Swift ja diu que el polític està disposat a entrar-hi.

 

 

Quan les mentides són molt greus i deriven en capítols de corrupció majúscula són un insult per a la societat que, si s'estén, degenera en un estil patològic de fer política. I el resultat d'aquesta corrupció moral no és altre que gangrenar la única forma que tenim de governar-nos: la democràcia. Així doncs, què passa quan un polític diu mentides a tort i a dret sense patir perquè acabin entrant en contradicció? Swift sostè que al mentider polític no hi para atenció perquè quan arribi el moment que se li pugui veure el llautó fugirà d'estudi amb una altra mentida, burlant-se del mort i del qui et vetlla. Però d'entrada no va més enllà i fuig de plantejar-se si una proposta és veritable o falsa; només ho fa si, "en aquell moment li convé afirmar-la o negar-la".  Afirma Swift que és ben senzill esbombar les mentides i més encara quan venen de part  d'un mentider que té una solvencia contrastada en el seu ram.

 

A més, afegeix "sovint , amb una hora que la gent se la cregui, ja en té prou per fer ma. La falsedat vola, i la veritat li va al darrere ranquejant; per això, quan els homes descobreixen l'engany, ja és massa tard". Ja hem vist que n'hi ha prou de repetir una vegada i una altra una falsedat perqué s'acabi convertint en veritat. Tres cents anys més després d'aquests raonaments tan vigents la realitat, tal com denuncia el vicepresident Costa en la seva piulada, dóna la raó a Swift.  Les mentides sistemàtiques però trobo que són un insult per a la realitat i per els ciutadans que hi vivim. I si aquesta manera de fer en els polítics, s'estén, degenera en un estil patològic i malaltís de fer política.

 

 

 

Comentaris