Aquests dies arran de la polèmica sobre el màster fantasma de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, ha tornat a aflorar una qüestió que de, tant en tant, apareix. Em refereixo al currículum acadèmic dels polítics en actiu. Els seus títols, mèrits, i reconeixements en teoria avalats per universitats i/o escoles de negocis es miren amb lupa i quan hi ha algun detall que grinyola es posa en entredit que aquell servidor públic estigui capacitat per continuar atenent o defensant els interessos del ciutadà. I se li demanen explicacions i responsabilitats. Com ha de ser. Ja que en el cas de Cifuentes hi ha el pressumpte delicte d’haver manipulat notes o sigui haver manipulat documents públics. Però trobo que maquillar aquesta mena d’informació diu molt poc del polític en qüestió. En concret demostra que no tens cap respecte per aquestes institucions- s’hi avinguin o no a fer el paperot- i tampoc cap respecte ni mirament per l’ensenyament, que per a mi és sagrat. I per descomptat cap respecte pels ciutadans.
Vull pensar que la persona que fa un màster o mestratge, de l’anglès master, al marge de voler obtenir un títol acadèmic,- que és molt legítim-, el cursa per buscar ampliar i desenvolupar els coneixements en un àmbit molt específic. Una eina que li pot aportar la solució a problemes que li puguin sorgir en l’exercici del seu càrrec. I que, a més, l’obtenció d’aquest títol el dota d’unes competències extres que fan d’aquest ensenyament, un guiatge, que el fa estar més ben preparat/-da per afrontar segons quins reptes. Atresora uns coneixements que, en teoria, l’hi haurien de servir no només per quedar bé i lluir en el currículum sinó per fer-lo menester en benefici dels ciutadans. Més encara quan el màster que curses, com és el cas de Cifuentes, és el Màster Universitari en Dret Autonòmic i Local. La formació específica d’aquesta especialitat en Dret públic dóna una utilitat pràctica immediata per a qui tingui relació o vulgui relacionar-se amb les Administracions autonòmiques i locals espanyoles, preferentement la de la Comunitat Autònoma de Madrid, ens que precisament presideix Cifuentes. El curs plantejava i abordava perspectives metodològiques novedoses en el sector i incentivava el reciclatge del professional de l’administració pública. A més, el curs també mirava d’aprofundir en d’altres qüestions sobre distribució i organització territorial. Unes qüestions que, dit sigui de passada, com a president autonòmic hauries de voler conèixer més enllà que puguis tenir un gabinet d’experts que porti aquests temes però ja que t’apuntes a un màster que t’ho ha de facilitar…aplica’t, presenta’t i aprova! Però no.
Es pensen que poden tirar pel dret sense haver de passar com tothom, un examen, una avaluació pública. Tot plegat serveix perquè aquesta senyora en comptes d’admetre-ho i reconèixer-ho, gira l’argument i es presenta com una víctima d’un complot que només busca desacreditar-la i fer-li mal. I la polèmica ha transcendit a l’arena política oblidant el que queda. I el que queda és el mal que s’ha fet a la universitat, als estudiants i a la ciutadania, en general. Hi ha una classe de polítics que sembla que tenen la mà trencada en això de vendre el que no són i alguns més que semblar-ho s’han revelat com uns autèntics mestres de l’engany. Ja ho va deixar escrit fa anys enrere, el 1712, Johnathan Swift en aquell revelador L’art de la mentida política on, entre d’altres reflexions,conclou que no té cap sentit que mirem de desxifrar la veritable posició d’un polític perquè acabaràs decebut tant si te’l creus com si no.
