Esperpèntica actitud del cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, durant la missa solemne que va tenir lloc aquest dissabte a la basílica de la Sagrada Família per la pau i per les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Omella es va referir a Carles Puigdemont i Ada Colau com “autoritats autonòmiques i locals” i va arribar a assegurar que “la unió ens fa forts, mentre que la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Unes paraules i un posicionament fora de joc, que no aporta absolutament res i que ha indignat a gran part de la societat catalana, catòlics i no catòlics.
Resulta increïble, també, que hi hagi més sensibilitat per la realitat catalana al Vaticà que al propi arquebisbat de Barcelona. El Sant Pare va voler fer arribar “el seu suport i proximitat als nombrosos ferits, a les seves famílies i a tota la societat catalana i espanyola”. En canvi, Omella va aconseguir allunyar-se dels catòlics catalans en poques hores amb unes declaracions desencertades i que quatre dies després encara no han estat ni rectificades ni matisades, ni hi ha cap indici que pugui fer pensar que es produirà. Després de més d’un any i mig des que va ser nomenat arquebisbe de Barcelona, encara no ha sigut capaç de copsar la realitat catalana? Independent d’ideologies, la majoria social catalana té el convenciment que Catalunya és una nació, i ni que sigui només per això, l’actitud d’Omella hauria d’haver estat una altra.
El cardenal Omella es va comportar dissabte passat a la Sagrada Família com un autèntic funcionari de l’Estat: parlant majoritàriament en castellà i menyspreant les institucions catalanes, els seus representants i els cossos de seguretat catalans. Però l’arquebisbe de Barcelona s’hauria de preocupar si és conscient que qui va ser arquebisbe de l’arxidiòcesi de Madrid i actual arquebisbe emèrit, Rouco Varela, podria haver subscrit i pronunciat les mateixes paraules que ell. Barcelona no és Logronyo, on sembla que encara hi sigui mentalment Omella.
