L'argamassa

"Deixeu-les a elles, i preguntem-nos com s'ha malbaratat la força que teníem fins a convertir-nos en una caricatura de nosaltres mateixos a cop de simbolisme."

Aquests dies sempre penso en les mares. Potser perquè la meva la vaig perdre fa dos anys. Potser perquè el seu aniversari, el 23 de març, coincideix amb l'empresonament de la Carme i la Dolors. Potser perquè ja fa un any de l'exili de la Marta, i de la seva filla, a Ginebra. Potser perquè les enyoro enormement a totes elles. Potser perquè em remou que allò personal, que és polític, sempre quedi en segon terme. Potser perquè a força de demanar responsabilitats oblidem que elles són humanes. I aquí, qui les vol convertir en un tros de carn sense sentiments, dubtes, pors i anhels, és la repressió. Ho sento però no faré com els del Règim, reivindico l'escalfor de l'abraçada de forma infinita.

 

Exiliar-se per donar una vida digna a una filla. Separar-se per, des de la solitud de la presó, estar a prop de la mare. Respirar i recordar-les, que l'oblit és una forma de mort en vida, i és patriarcal. Parlem de memòria per deixar de parlar d'oblit, que ja és primavera. No commemorem res aquests dies, reivindiquem a aquelles dones que al servei d'aquest poble paguen allò que totes volíem. I fem-ho com a lobby feminista, perquè ells ja actuen així i nosaltres encara n'hem d'aprendre. La sororitat recorre quilòmetres i travessa murs. I és l'única amb prou força per canviar aquest món.

 

 

No ho vam aconseguir aleshores, és evident, però els tribunals populars que les condemnen des dels seus púlpits vehements ens empobreixen d'esperit a totes. La política són les persones. La política està feta per persones, i aquestes no són éssers inerts. No, les que estàvem allà no érem robots. Si presó, exili i salut no és assumir prou responsabilitats, què més cal? Deixeu-les a elles, i preguntem-nos com s'ha malbaratat la força que teníem fins a convertir-nos en una caricatura de nosaltres mateixos a cop de simbolisme. De tant parlar de llaços oblidem perquè els hem posat. De tant parlar d'ells les descuidem a elles. I de tant parlar de repressió oblidem la independència.

 

Entre tanta merda, aguantem, que encara no hem acabat. Potser no des del lloc que voldríem, o que ens imaginàvem. Potser amb una altra velocitat. Potser canviar, agafar aire, fer un pas enrere per anar dos endavant, rearmar-nos, ens permet seguir amb més força. Potser. Les dones som resistents per naturalesa, sempre ens ha tocat viure oprimides i aquí estem. Ens ho vam prometre, que no pararíem fins ser lliures, i al final, les promeses que ens fem les dones són l'argamassa que ho lliga tot. Indesinenter, companyes.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?