El dia de Sant Jordi vaig baixar fins a la llibreria que la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas han obert a tocar del mercat de Sant Antoni, la llibreria Calders (aquesta llibreria que s’anuncia assegurant que és experta en llibres -tal és el nivell de confusió que hem estat capaços de crear en aquest país-) i em vaig comprar dos clàssics. El primer clàssic que vaig triar, un cop vaig aconseguir obrir-me pas a cops de colze entre la massa de clients que s’abraonaven sobre els llibres com un tumult de xinesos, va ser Carta a mi mujer. Francisco Umbral, tot i que és espanyol, m’agrada. El seu cinisme inofensiu i diletant, de Valle Inclán pujat de to per l’efecte de l’alcohol i els lligacames, combinats amb les drogues farmacèutiques, sempre m’ha semblat inspirador. El segon llibre que vaig posar a la bossa va ser una traducció catalana de Leaves of grass, publicada per Edicions de 1984. Walt Whitman és un patriota antic, anterior a l’automòbil i el nazisme, i al sentit de l’èpica del Valentí Puig i el Jordi Cañas. En aquest país tan ple de cavallets de fusta, llegir Whitman és una mica com rentar-se. No sé fins a quin punt això va arribar influir en el fet que fos el primer best-seller de la llibreria. L’altre motiu que em ve al cap – a banda del fet que els amos són experts en llibres- és el cava que se sol servir en les festes d’inauguració.
Ara que obre la Calders em sap greu haver de confessar que des que m’he avesat a comprar a la web d’Amazon i a llegir el meu kindle paperwhite, que guardo sempre a la tauleta de nit com si fos la Biblia en català, editada pels monjos de Montserrat, cada dia necessito menys entrar a les llibreries a comprar o a somiar. Per culpa d’Amazon cada dia llegeixo menys llibres traduïts i si no fos per l’Umbral i per un articulista català que tenen llogat en un diari de Madrid per dissimular que estan amb l’aigua al coll, m’oblidaria que existeix Espanya o fins i tot la llengua castellana -instrument d’una ideologia destructiva, segons em va explicar el catedràtic de lingüística José Luis Moreno Cabrera, aquest dissabte a la Orxateria Valenciana. A mi, poques coses em farien tan feliç com que la llibreria del Cutillas pogués tirar endavant. Si el Cutillas és capaç de mantenir viva la Calders, serà la primera vegada que veuré un amic culte que se’n surt sense haver de marxar a l’estranger o rebaixar-se a fer trampes de gitano. Quan penso en la carnisseria silenciosa que he viscut el últims anys, em poso introspectiu i em sento com aquests soldats del desembarcament de Normandia o de la defensa de Bastogne que de tant en tant es paraven a palpar-se el cos, incrèduls de no haver estat foradats encara per la trajectòria d’una bala equivocada
A la gent li agrada cantar i ballar i manifestar-se però no sé si s’arriba a fer una idea de l’esforç que costa defensar el sentit de les paraules o introduir un matís decisiu en un discurs. Si al final no ens en sortim i els bascos es beneficien de la nostra desgràcia, i els valents que es van rendir d’entrada o que han viscut d’expremer el poble com una taronja del Majèstic vénen a passar-nos la seva covardia de cadàver tòxic per la cara, que quedi oberta la llibreria del Cutillas, com una Arca de Noé plena d’il.lusions i de petits fracassos èpics, i de paraules dites amb amor, que al final són les que compten i es recorden. Tot i que seria molt bonic, i jo encara penso que és possible, acabar la processó amb una botifarra com aquella de l’Urruti, Urruti t’estimo, que us follin malparits!, i anar a celebrar el resultat del Referèndum a la Calders amb una provisió whisky escocès i de vodka rus i unes quantes noies del PP d’aquestes que saben vestir-se i pentinar-se amb cura, per ensenyar-los les meravelles de les nostres lletres i de la nostra terra, i també per començar a escriure la resta de la Història nacional amb el traç gruixut d’un penis decidit i alegre, mentre la festa dels sonambuls va omplint de colors i de consignes el cel de la plaça Sant Jaume.
