Es tradició fer un balanç de l’any quan aquest està a les acaballes. Aquí teniu el meu. No pretén ser objectiu, ni exhaustiu, ni analític, ni estratègic. Us el faig des del regust amarg de la renúncia, el puny alçat de la lluita incorruptible per les sobiranies (totes) i el fred al cor que ha provocat tanta repressió i violència, institucional i masclista. Us el faig des de la serenor que persisteix, que no abandona, que escolta i que sempre intenta construir amb un somriure. Us el faig des de la sororitat, des de l’empatia, aïllada dels partidismes, perquè qui importa són les persones i els seus drets i llibertats, i no els càrrecs. Us el faig anhelant amb una esperança convençuda un 2019 millor, més lliure i més democràtic.
Començo reivindicant-les a elles. Totes. Primer, les assassinades, les violades i les maltractades: seguiu pensant que som una barra lliure i això, amics, és una guerra, som l’exèrcit lila i la guanyarem. Segon, les preses, exiliades i represaliades: parlo d’oblit per deixar de parlar-ne, parlo d’elles perquè ja parleu d’ells. La memòria com a acció política i el 23 de març, aniversari de la meva mare, com el dia de les mares de la Marta, la Carme i la Dolors. Així, amb la sororitat com a paraula de l’any, el patriarcat com a concepte a abolir i Viladecans com a capital de la llibertat. República feminista contra totes les manades.
Any perdut o any resistit. Obligats a persistir des de la pèrdua i la distància, des de la repressió que no s’atura i del franquisme que, no només no marxa, sinó que torna a cavall. L’Andalusia antifeixista és també meva. Això no és un tema identitari ni un afer de desordres públics com voldrien els llops d’Estat amb pell de xai socialista. Si el consens del 80% és l’autodeterminació, autodeterminem-nos una i mil vegades. Hi teníem dret, hi tornarem. Carnet d’Òmnium en mà i quota pagada de l’ANC, si em torneu a dir que no tinc cap pres és que no heu entès de què va això ni què cal fer per tal de guanyar. Companys, si abandoneu les cadires i les quimeres caminarem cap a la llibertat i, aquest cop, aguantem un segon més, no els hi regalem altre cop la victòria. Organització, imaginació civil desobedient, carril ample i tossuderia contundent. Ni jugades mestres, ni messies, ni mandeles. La gent. La gent no sap el poder que té. I el té.
Gent sense casa, barris sense gent i assassinats al balcó. Aires amb verins invisibles, un futur que se’ns desfà als pols i se’ns emporta torrencialment. Un cementiri anomenat Mediterrània i un país, el nostre, oasis contra el feixisme creixent al món. Promeses de lloguers, salaris i inversions sota el jou capitalista dels homes de negre i les empreses de l’IBEX-35. La banca continuarà guanyant si no és pública, per menys FLA que hi hagi. La vida només pot ser al centre fora de les cotilles constitucionals, sinó ja s’encarreguen els jutges de suspendre lleis cap a la dreta. La base vol pa, sostre i treball per eixamplar-se, no retòrica. Disculpeu la cruesa de la realitat.
Malgrat tot, hi ha una espurna de llum per vèncer la foscor. Llepades les ferides, dipòsit d’autoestima reomplert, o ens creiem que podem i avancem braços entrelligats, cap alt i pas ferm, o que la gent passi per sobre de les nostres pors. Bon any nou.
