L'anticatalanisme ho dificulta tot

"Espanya necessitava un enemic intern que pogués substituir els sefardites, i què millor que un poble amb una llengua diferent, mediterrani, comerciant, i gelós de les tradicions com els catalans?"

No hi ha res de comparable. No hi ha res de comparable a la catalanofòbia al meu país d'origen, Itàlia. Som campanilistes (defensem el nostre campanar. Campanarisme, doncs?), polèmics i competitius entre regions. Cadascú es pensa que és el millor de tots i, al mateix temps, tothom és víctima de greuges en comparació als altres. Malgrat tot, no tenim aquesta mena de racisme feble que percebo a Espanya. És veritat, els del Sud, lamentablement i cada cop menys, són anomenats Terroni, paraula que evidencia el lligam amb la terra d'aquest col·lectiu i que, per la primera vegada, va ser utilitzada el 1600 encara que hi hagués el cognom Terronus a Caffa, ciutat de la península de Crimea a l'època colonial Genovesa, molts anys enrere, al voltant del 1300. Que maca que és la història, oi?

 

Als del Nord ens diuen Polentoni perquè, almenys durant els últims 200 anys, la polenta ha sigut el nostre aliment bàsic. La intenció és la de definir-nos com a grollers i simples, igual que la polenta.

 

Doncs terroni o polentoni. Hi ha diferències, insults, prejudicis, però la base, l'esperit d'aquesta confrontació és totalment diferent del que es respira aquí. Aquest sentiment el presenta, una part, segurament no majoritària, de la població espanyola. No percebo l'anticatalanisme de la mateixa manera que percebo el ser anti-sud o anti-nord a Itàlia, hi ha com un regust diferent, una forma mental difícil de definir. I mira que és present des de fa anys a Espanya! En tenim exemples remots com un anònim Manifiesto por las armas de Philipo Quarto el Grande en Cataluña, en el año de 1640, editat a Madrid i que reflecteix a la perfecció les dimensions que havia agafat aquest sentiment anticatalà: "De todas salen siempre ingratos, nunca seguros; si los sobrellevan, se atreven mas; si los esperan, se desenfrenan; si los perdonan, se asentan; si los aprietan, se ostigan; de suerte que no ay camino por donde dejándoles en su libertad no sean peores. Y an de neccessitar a la magestad de el mas benigno monarca, a que después de tantos siglos de predecesor en predecesor, ponga oy en este Principado, ley, yugo y justícia". I ens recordem de Quevedo? "En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.", o el poètic "Todos los catalanes son una mierda" del director de La Vanguardia, Galinsoga, el 1959, frase que va provocar llargues protestes i la seva posterior destitució i substitució, mesos desprès, i en va ser nomenat l'avi de José Maria Aznar, Manuel Aznar Zubigaray!

 

Quin deu ser l'origen tot això? Com va començar? Molts diuen que després de l'expulsió del jueus, el 1492, Espanya necessitava un enemic intern que pogués substituir els pobres sefardites, i què millor que un poble amb una llengua diferent, mediterrani, comerciant, i gelós de les pròpies tradicions com els catalans?

 

 

Això explicaria el fet que hi ha trets de l'antisemitisme que també són propis de l'anticatalanisme, i consti que se'm fa molt dur dir-ho. No us en recordeu, de la vinyeta de El Roto a El País que refigurava una caricatura típica de l'Alemanya nazi a l'hora de representar els jueus, amb barretina i amb un llibre pintat amb estelada a la ma? Era el 17 de setembre, un mes després dels atemptats a Les Rambles (quina falta de sensibilitat!). Aquesta mena de racisme feble, doncs, no ha sigut patrimoni només de la dreta i dels seus media. No només 13TV, Losantos, La Razón o l'ABC, i no només ara. No només el blaverisme. Si podeu, busqueu l'interessant estudi de Josep Palou "El País, La Quinta columna: l' anticatalanisme d'esquerres", i és del 1999!

 

Els catalans són, doncs, diana i parallamps de les pulsions d'una Espanya minoritària i sorollosa, víctima ella mateixa d'aquesta relació d'amor/odi que ha arribat a la crisi que coneixem. I amb aquest rol preservem altres comunitats i ideologies. Ho torno a dir, això és minoritari, però patrimoni, durant llargs períodes, d'unes elits que governen un meravellós país aprofitant aquest sentiment amb objectius polítics i econòmics. El que és clar és que impedeix una discussió serena sobre una eventual separació entre estats, i fins i tot un diferent encaix de Catalunya en Espanya! I crec que, paradoxalment, una hipotètica sortida, per exemple, d'Andalusia no seria tan traumàtica com la de Catalunya, pel que representa a l'interior de l'Estat espanyol. Per això mateix, cal redoblar i multiplicar els esforços per part catalana a mostrar l'afecte que tenim tots per la gent d'Espanya i explicar que el catalanisme no va en contra de ningú. I vicecersa.

 

Comentaris