Aquest procés va començar el 2009 i va sortir de la gent, del poble, dels ciutadans. Va agafar tots els partits amb el peu canviat. No s’esperaven que agafés aquesta empenta i que hi anirien a remolc. El mapa polític del 2009 i el d’ara s’assemblen ben poc.
Aquell llunyà 2009, quan vam posar en marxa el Moviment per la Independència que donaria pas a l’ANC, teníem molt clar que ens havíem de dotar d’algun sistema que impedís el control de l’ANC per part dels partits polítics, o almenys que ho posés molt difícil. Alguns de nosaltres havíem viscut una situació així en l’Assemblea de Catalunya, encara que des de posicions oposades. Quedava clar que això no passaria fins que l’ANC fos identificada com l’autèntic motor del procés i podés ser vista com un perill per alguns d’aquests partits.
Ara fa un any, després de la conferència del president Mas al Fòrum i abans de la conferència d’en Junqueras, es va celebrar el Consell Territorial, Sectorial i d’Exteriors (CTSE) de l’ANC a Cornellà, i es va fer pública la Declaració que el Secretariat Nacional (SN) havia aprovat just el dia abans i que es va conèixer com la Declaració de Cornellà. Va ser el primer SN on es van mostrar clarament les posicions partidistes d’alguns dels seus membres. Van perdre la votació per una majoria que no semblava perillar, però va representar un gir evident en l’actuació dels membres del SN amb carnet de partit. Van haver de jugar fort i al descobert, però amb l’argument de la possibilitat de la divisió interna van aconseguir diluir una declaració que felicitava el gest del President d’assumir la proposta unitària de l’ANC i que animava al país a seguir per aquest camí.
Avui, just un any després i amb un altre CTSE a punt de celebrar-se, enguany a Terrassa, la situació de l’ANC en relació a la presència i influència dels partits en els seus òrgans ha empitjorat i podem dir, essent mesurats, que han aconseguit neutralitzar l’ANC. Segueixen sent pocs els que tenen carnet de partit i segueixen les directrius marcades per la seva direcció, però els seus arguments, la seva estratègia de grup i la seva major capacitat demagògica semblen suficients, almenys de moment, per impedir que el SN prengui les decisions que cal prendre i amb la celeritat necessària.
La distància entre el SN i les assemblees de base sempre ha estat important. Les opinions quasi unànimes que sorgeixen des de les Assemblees Territorials no arriben al SN o no hi tenen el mateix pes. Malgrat que 2/3 dels membres del SN provenen d’elecció territorial, molts d’ells no fan de corretja de transmissió dels neguits de les assemblees que representen. Uns perquè són membres amb carnet de partit i tenen altres fidelitats, altres perquè no s’atreveixen a dir el que pensen o senten i encara uns altres, perquè no acaben de veure el que realment està passant o els costa de creure-ho.
Per acabar-ho d’adobar, el funcionament de l’ANC és cada cop més piramidal, més de dalt a baix i prou. Això facilita el control de les grans decisions, ja que n’hi ha prou fent que el Comitè Permanent (CP) es converteixi cada cop més en un òrgan de decisió, substituint el paper del SN i convertint-lo en un espai de debats desorganitzats, sovint intrascendents i quasi espontanis. Amb poca gent més o menys preparada al CP és suficient per neutralitzar l’ANC i impedir que prengui decisions que puguin molestar a un o altra partit. Ja ho vam començar a patir en l’etapa anterior, però no d’una forma tant clara com sembla que és ara.
Però això no és tot. Algun dels “nostres” partits ha decidit que cal assegurar-se un major control de l’ANC. Han decidit que cal treballar de valent a l’ANC amb la vista posada en l’Assemblea general de 2016 (març-abril?) i, sobretot, en les eleccions al SN que se celebraran a continuació. Tornen les velles fórmules de “l’entrisme” i del “control”. Cal que trobem l’antídot al més aviat possible.
Ja no entro en si és legítim o no que ho facin o si estan en el seu dret de fer-ho, o almenys d’intentar-ho. En tot cas, ho estan tant com els que volem impedir-ho pels mateixos motius que van portar a la mort de l’Assemblea de Catalunya l’any 1977. Bé, va morir desprès, però els grans partits de llavors -el PSUC especialment-, la van enterrar quan els feia nosa i creien que la política només l’havien de fer ells. Estem en uns altres temps i ja ens hem adonat que la política és cosa de tots i que mai més l’hem de deixar en mans de pocs. N’hem patit les conseqüències, que són moltes.
El procés és lluny d’acabar i no anem bé si alguns partits treballen per controlar l’ANC i posar morrió a la societat civil organitzada, almenys a aquella part de la societat civil que l’any 2009 ja estava farta d’aquest sistema caduc de partitocràcia i es vol dotar d’un Estat propi, independent, per canviar també aquest sistema de representació política.
Els partits no són altra cosa que eines de les que es dota la societat per participar en la decisió i gestió dels afers col·lectius. Si els partits actuals no demostren estar a l’altura de les circumstàncies, tenim un problema greu, molt greu, ja que aquest procés s’ha de fer amb els actors polític que tenim. Hem de trobar la fórmula per protegir-nos d’aquests partits i, paradoxalment, per protegir-los també a ells. Ens agradi més o menys, els necessitem.
Al davant tenim una empresa difícil i que exigeix que tots nosaltres hi posem el millor que tenim, però si algú es converteix en una nosa, caldrà assenyalar-lo, explicar-ne els motius i apartar-lo. La majoria dels partits polítics catalans ja han patit les conseqüències d’aquest procés i tant de bo que no calgui afectar els partits independentistes, però depèn més d’ells que de ningú més que aquest procés no els arrossegui a la desaparició. Per arribar fins al final, no n’hi ha prou amb els anys d’història, ni amb la voluntat de refundació ni amb la frescor i simpatia revolucionària dels més joves. Ens calen partits disposats a fer tots els sacrificis necessaris per l’interès comú, pel projecte de tot un poble i no partits viciats per les inèrcies d’una política sectària que volem ben lluny del nostre futur.
M’hagués agradat no haver d’escriure aquest article. Quan fa sis anys vam començar aquesta extraordinària aventura que és l’ANC, el panorama polític era desolador. Malauradament, sembla que no hem canviat massa. Per fer que aquest procés arribi a bon port, cal que una part important de la societat catalana hi estigui implicada i organitzada. Entre la societat civil organitzada, els partits i les institucions polítiques, cadascú des del seu lloc però de forma coordinada, hem de treballar per ampliar el suport popular al procés d’independència i esdevenir una majoria incontestable, la condició necessària per aconseguir el somni col·lectiu. Cal anar molt més enllà d’un acord per escollir president i formar govern. Cal construir un gran pacte d’Estat que ens doti d’un marc polític estable per seguir treballant amb força i, entre d’altres coses, per protegir-nos dels perills externs i interns. Els partits, que han demostrat ser la baula feble del procés, han d’estar disposats a tot -fins i tot a la seva desaparició- per aconseguir la constitució de la República Catalana. Sempre és millor que mori un partit, o tots, que no ho faci el somni d’un poble.
Pere Pugès i Dorca
Cofundador de l’ANC i responsable de relacions polítiques i institucionals des de la seva fundació fins el passat mes de maig.
