“L’odi sempre mata, l’amor no mor mai. Aquesta és la diferència entre ambdues coses. Allò que aconseguim a través de l’amor és etern, mentre que allò que aconseguim mitjançant l’odi ens pesa com una llosa, ja que en realitat només genera més odi”, deia Mahatma Ghandi. Aquesta reflexió ens hauria d’acompanyar tota la vida. I molt especialment en aquests moments on l’odi està guanyant quotes de poder espantoses arreu del món. L’efecte Trump sens dubte contribueix a la normalització d’aquests moviments puritans, racistes i sectaris que consideren que el diàleg social és un símptoma de feblesa.
I és que el denominador comú entre tots aquests moviments ultradretans és el cultiu de la ignorància i la imposició d’una ideologia que denigra les potencialitats de l’ésser humà i en fa una qüestió ètnica. Per entendre’ns, l’Amèrica de Trump i l’Aràbia Saudita dels wahhabites viuen del mateix engany: pensar que es pot dominar eternament l’ésser humà a través de la repressió i la por. Aquests odiosos recursos tard o d’hora s’esgotaran de la mateixa manera que ho farà l’or negre. Aquest procés pot trigar més o menys anys, però algun dia passarà. De fet, molts països petroliers de l’Orient Mitjà en són ben conscients i inverteixen des de fa molts anys grans quantitats de diners en recerca i desenvolupament i projectes educatius que, de moment, no arriben tant als més desfavorits.
Feta aquesta reflexió, hem de ser molt conscients que els veritables enemics de la igualtat d’oportunitats són precisament aquests moviments basats en l’odi, el racisme i la manipulació. El mateix odi del qual fugen els milers i milers de refugiats de guerra i migrants, que sovint s’han de jugar la vida amb l’esperança de poder disposar de les oportunitats robades i negades pels règims que els oprimeixen. Tornant a la citació de Ghandi, “l’odi sempre mata, l’amor no mor mai”. Efectivament, qualsevol política basa en l’odi només pot tenir conseqüències devastadores. Per tant és imprescindible que les polítiques que desenvolupem girin al voltant de l’amor i de la positivitat, concretament l’amor a les potencialitats de l’ésser humà.
Alguns potser tindran la temptació d’argumentar que l’ésser humà és capaç del millor i del pitjor, i que no és tan senzill. Cert. I és precisament per això que no es pot desaprofitar cap oportunitat per afavorir la bondat davant de la maldat. Les societats més cohesionades i prosperes són aquelles que estimen i respecten les persones amb més risc d’exclusió social, independentment del seu nom i cognom, del seu color de pell, de la seva llengua, de la seva condició social o de la roba que porta. El menyspreu i l’exclusió és un vertibale verí pel progrés social. I la millor manera de vacunar-se contra aquest verí és practicar la igualtat d’oportunitats i garantir una educació de qualitat a tothom.
