L'amenaça socialdemòcrata

"Si la socialdemocràcia europea no és capaç de repensar-se i comença a treballar per la creació de la riquesa i no pel malbaratament dels recursos es convertirà en la principal amenaça per l'estat del benestar."

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha tornat a posar una data límit als agents socials per la reforma del mercat de treball. Ell sap, i tots sabem, com acabarà tot plegat: amb un decret llei que suprimirà tímidament alguns dels preceptes anacrònics d'un sistema excessivament proteccionista. Però el que cal pregunta-ser és si s'hauria arribat a l'actual situació - el vint per cent la població activa sense feina, que significa el doble de la mitjana dels estat membres de l'eurozona- si s'haguessin pres les decisions necessàries quan calia fer-ho.

Els governs espanyol i català s'han dedicat a repetir reiteradament i ininterrompudament - com un mantra que hagués de tenir efectes balsàmics o màgics- que no pensaven donar un sol pas enrere en els serveis i prestacions de l'estat del benestar. Aquí el socialismes s'ha volgut apropiar la paternitat del model social europeu, quant la realitat és que és un actiu compartit l'origen del qual està en la doctrina social de l'Església. Va ser la democràcia cristiana, tant important en l'impuls de la idea de la nova Europa, qui va fonamentar la idea dels drets socials tals com els entenem i els fruïm avui. El que si és responsabilitat directe dels governants recents, molts d'ells socialistes, ha estat sobredimensionar el sistema fins al punt de posar-lo en perill. Les societats ultra-subvencionades acaben per ofegar l'impuls que les ha fet pròsperes i que ha permès generar el creixement que permet la despesa solidària. Però a més a més s'han volgut comprar voluntats polítiques a cop de talonari. La incapacitat de preveure el que podria passar amb un canvi de cicle econòmic –que tard o d'hora, sempre arriba- hauria de servir-nos per obrir els ulls.

L'únic que garanteix la supervivència de les espècies i els individus és la seva capacitat d'adaptació. La negativa a aplicar criteris realistes per corregir els excessos comesos fins ara és l'amenaça més clara pel model del benestar. Per posar dos exemples, els primers que haurien de reclamar una reforma del mercat laboral són els que no tenen feina i els més interessats a replantejar el sistema de pensions som els que esperem que no s'ho hagin gastat tot abans de que el sistema ens hagi de retornar tot el que hem aportat. Si la socialdemocràcia europea no és capaç de repensar-se i comença a treballar per la creació de la riquesa i no pel malbaratament dels recursos es convertirà en la principal amenaça per l'estat del benestar. De fet, ja ho és ara.

 
 

Comentaris