La visita de Felip VI a Barcelona per la inauguració del Congrés de Mòbils va ser un vist i no vist. Però sí molt sentit. Durant tot l’accidentat recorregut del Rei, la ciutat va viure en un tumult de segon pla, continu, de vegades visible, de vegades invisible. Ningú va sortir a rebre’l amb crits i palmes. Els recorreguts reals van transcórrer per places i carrers buits, tallades i desallotjades per la policia i els mossos d’esquadra que es van emprar a fons en vàries ocasions, carregant contra la gent que estava fent el que sol fer la gent: destorbar els poderosos que volen passejar per on no els volen. El centre de Barcelona semblava en estat de setge.
Els efectes sonors van ser constants. Si no de vista, els barcelonins van obligar el Borbó a empassar-se la seva presència auditiva. Durant tota la jornada van repicar les cassoles i paelles, els xiulets i matraques, es van sentir crits contraris a la Monarquia i favorables a la República, un sord i crespat rumor que arribava fins als salons i menjadors en què van transcórrer els desagradables actes de la inauguració, com si fos un quadre d’Umberto Boccioni, Arriben els sorolls de la ciutat. D’una ciutat, d’un país republicà que van voler fer palès aquest sentiment al rei d’Espanya, de visita ingrata al territori en el que les seves forces de l’ordre, havien deixat més de mil ferits uns mesos abans per voler viure en democràcia. En una sola jornada, s’ha vist que el Borbó és tan rei de Catalunya com ho és de Jerusalem, títol que també ostenta amb la mateixa eficàcia aproximadament.
El valor simbòlic d’aquest acte de desacatament i rebuig massiu, generalitzat, és immens. És com un anunci d’un nou Delenda est Monarchia! orteguià. El Rei es va tornar per on havia vingut, deixant rere seu una dotzena més de ferits (tradició borbònica d’entrar a sac en terres catalanes) i un menyspreu i rebuig col·lectius en què es conjuminaven les manifestacions de carrer més sorolloses amb els menyspreus més valents de les autoritats barcelonines i catalanes que es van negar a rendir-li homenatge. Ningú en relleu va anar a besar-li la mà excepte alguna alcaldessa socialista reciclada en cortesana perifèrica.
Els rostres, els gestos, les mirades que tiraven foc van constituir la mímica, força ridícula a estones, d’aquest acte protocol·lari i provocador que només pretenia aixafar la naixent República Catalana amb la presència d’un monarca res benvolgut. Que com se sap? Perquè el CIS ha deixat de preguntar per la valoració ciutadana de la Corona en els seus sondejos i baròmetres. Al Borbó no el vol gairebé ningú a Espanya i, menys encara a Catalunya. És l’últim representant d’una dinastia de trajectòria tan trista com ridícula, restablerta per un dictador genocida i del que tota la societat espera que sigui això, l’últim i, si és possible, breu.
Ara que la família del dictador va de mudança, tractant de posar en el mercat el Pazo de Meirás, una de les propietats que van agafar en el passat, seria bo que fiqués en el lot la corona, el tron i l’ermini d’un rei que no té ni idea del país que trepitja, començant per ignorar que no és un, sinó dos. Una monarquia que olora a franquisme, com recorda un d’aquests exministres semizombies del dictador quan diu amb perfecta sinceritat i exactitud que si es deslegitima el franquisme, es deslegitima la Monarquia. Pura lògica cartesiana, ja que el monarca espanyol porta l’estigma del terror i la barbàrie franquistes fins a la Corona.
Per alguna cosa ni ell, ni el seu pare (que es va educar com ajudant de camp de Franco), ni el govern de torn, ni el seu partit (que és també i sense dissimular el partit del rei) han condemnat mai el franquisme. Seria com condemnar-se a si mateixos, que estan fets del dictador delinqüent. Ni ho faran. Desapareixeran irredempts per l’obertura de la història a partir de la ja imparable revolució catalana. Si no a l’Estat espanyol, en el qual els republicans segueixen refugiats en els cenacles literaris, sí a Catalunya, on l’esperit i condició republicanes van quedar ben clars en la infausta jornada barcelonina del Borbó humiliat.
Cada vegada més clara la distància, la cesura, la separació, el cleavage entre l’Espanya monàrquica i la Catalunya republicana. Sol dir-se que a la República Catalana li passa el mateix que al cavall d’Orlando, que tenia totes les virtuts excepte la de l’existència. Amb major raó del Rei d’Espanya que no és que vagi nu per Catalunya sinó que, simplement, no va o, si va, ha de tornar-se amb la cua o la corona entre cames.
A monarquia vacant, República triomfant. A Rei absent, República present. El monarca i els seus cortesans del 155 (PP, PSOE, Ciutadans i, en menor mesura però licitant, Podem) faran els plans que vulguin per als seus dominis, reformes constitucionals, reformes electorals, arranjaments aquí o allà, pedaços i sargits al parrac espanyol per veure si tira fins a les pròximes eleccions i es pot seguir enganyant la gent, fent passar una dictadura personal d’un personatge inepte per un Estat de dret. A Catalunya s’ha obert una era que els franquistes al govern i a l’oposició a Espanya són incapaços no ja d’aturar sinó simplement d’entendre. Igual que la virreina catalana i el seu sipai delegat no entenien res del que va passar a Catalunya en un ressò lamentable de la “nit trista” de Cortés, quan els espanyols es van veure obligats a retirar-se de Tenochtitlán.
