Ara ja fa més de 10 dies que soc a Madrid. Tal i com explicava en l’últim article, hi he vingut per cobrir la campanya de les eleccions espanyoles. Venia esperançada de trobar aquell famós “altre Madrid” que alguns tant tenen a la boca, aquella ciutat ‘progre’ de la que sovint es parla -més fa uns anys que ara-. I alguna espurna n’he vist. Però també he constatat la força que té a la capital espanyola un discurs feixista i ultra com el de VOX. El partit que lidera Santiago Abascal es troba amb alguns moviments que s’hi oposen frontalment, com el feminista, per exemple -amb, per cert, una clara presència i consistència a Madrid-. Però poca cosa més. VOX campa a plaer per Madrid.
Per la seva banda, PP i Ciutadans eviten referir-s’hi gaire. Si ho fan és per criticar propostes molt concretes que han fet des de l’extrema dreta, com la legalització de les armes per a ús personal o tot allò que fa referència a la Llei de Violència de Gènere, per exemple. En canvi, s’hi troben perfectament còmodes amb el discurs de l’ultradreta sobre Catalunya. És exactament el mateix que el seu. A l’altra banda estan les esquerres. Però tenen un problema: les esquerres espanyoles fan més o menys d’esquerres fins que apareix la qüestió de Catalunya i del dret a decidir. Tant PSOE com Podemos parlen de diàleg, sense concretar en què consisteix. I només el partit de Pablo Iglesias aposta per un referèndum pactat, però que no es limiti a la independència.
Així les coses, potser sí que hi ha un altre Madrid, democràtic i republicà -no seria just dir que no existeix-, però és tan insignificant que els catalans no hi poden comptar gaire. La solució al debat català no vindrà de Madrid. O no ara. Abans ha de caure tot el règim podrit i corrupte del 78, que l’únic objectiu que persegueix és mantenir els seus privilegis, dels quals se’n beneficien des de VOX fins al PSOE. Fins que això no passi, fins que els propis espanyols no se n’adonin que han de superar aquesta pantalla que els té ancorats en el passat, els catalans tenen poca cosa a fer. Només en aquest cas, i amb una majoria prou sòlida a Catalunya, un referèndum pactat es convertiria en una opció viable de sortida al conflicte català.
