L'altre discurs de la por

"Montoro comprova dia rere dia que tenir l'aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles"

Ara farà dos anys que van començar els missatges sobre l'apocalipsi que patiria Catalunya si esdevé independent, ja saben, aquells que pronostiquen un país desèrtic mort de gana on s'hi escamparia el caos mentre vaga per l'espai sideral i que pidola poder tornar a la pròspera Espanya. Bé, potser ha arribat el moment de fer l'altre discurs de la por, el de què li passaria a Catalunya en cas contrari. No ja si Catalunya no esdevé independent, sinó si Catalunya no pot arribar a votar. Faig aquesta distinció (la de la no-independència respecte la no-consulta) perquè és molt diferent que Catalunya continui dins Espanya després d'un NO en una consulta que si ho fa per rendició política sense urnes.

Per tant, suposem que –per les raons que sigui- els ciutadans de Catalunya no poden votar en cap modalitat i Espanya ‘guanya' el procés. No costa gaire imaginar que, tal com han anat les coses aquests últims anys, enlloc d'intentar posar el comptador a zero i reconstruir relacions, la represàlia estaria a l'ordre del dia. Què seria capaç de fer l'Estat Espanyol sabent que després de dos anys mantenint un pols, la resistència es dissol, ja no li planta cara i no té a sobre ‘l'amenaça' del trencament.

Convé recordar que en plena acceleració independentista, el govern espanyol va aprovar la llei Wert i el ministre que li dona nom va dir allò que "cal espanyolitzar els nens catalans". Allò va ser l'octubre del 2012, un mes després de la manifestació de la Diada que va omplir Barcelona. Per tant, si amb aquesta mobilització al carrer l'executiu (i mai millor dit) va tirar endavant una recentralització ideològica d'unes competències que teòricament estaven traspassades, què no seria capaç de fer un futur ministre d'Educació?

Al Madrid oficial impera la següent idea: ara s'està demostrant que la voluntat última de demanar el traspàs a la Generalitat de Mossos, escoles i TV3 era per fer servir tot això en favor de la independència. La llei Wert no deixa de ser un intent de recuperar el control d'aquella competència: que la Generalitat posi els mestres i les escoles però nosaltres, des de Madrid, diem quantes hores hi ha d'haver en català i quina Història s'explica als alumnes. Insisteixo, si en ple apogeu independentista es va llançar la llei Wert; en una Catalunya ‘derrotada' les competències en Ensenyament tornarien a Madrid per la via ràpida. I dic ràpida perquè això ja està previst a la constitució, concretament a l'article 155.1.

El mateix camí seguiran doncs els Mossos i TV3. De fet, a la televisió pública catalana ja se li va comunicar al mes de maig que haurà de tancar un dels múltiplex. Tot sembla indicar doncs, que –després de considerar-lo com un puntal de la independència- un govern espanyol vencedor del procés actuaria contra la cadena fins a deixar-la en un àmbit residual i folclòric.

Aquests tres àmbits –policia, escola i televisió- serien els més vistosos però n'hi haurien de menys aparatosos i igualment greus. Sí, l'economia. El dèficit fiscal. L'aixeta. Aquí cal fer dues distincions: l'economia estructural (dèficit fiscal) i l'economia cojuntural (l'aixeta). El tant per cent de diners recaptats a Catalunya que mai tornen es manté invariable des de fa 30 anys i es situa a l'entorn del 8 per cent del PIB. És a dir, en èpoques de bonança i en èpoques de crisi la proporció ha estat sempre la mateixa. Els diferents sistemes de finançament no han aconseguit no ja eliminar sinó ni tan sols moderar aquest dèficit. Res fa pensar doncs, que amb una Catalunya dèbil apareixerà aquest mecanisme per modular aquesta ‘solidaritat'. I això és perquè una de les bondats de tenir el concert econòmic a l'estil basc és que qui l'ostenta té la clau de la caixa, l'autèntica clau de volta de poder. En aquests anys de crisi i d'augment de l'independentisme el govern espanyol ha fet anar com ha volgut l'aixeta dels diners. S'ha arribat al punt actual que a l'Estat ja pràcticament no li costa res demanar crèdit (deute cost zero) però continua cobrant interessos a la Generalitat per deixar-ne uns que són seus a través d'aquesta usura que es diu FLA. Montoro comprova dia rere dia que tenir l'aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles. I en cas de subordinació l'oxígen es pot portar al límit. No fa pinta que en cas de diluïr-se el procés Montoro recompensi Catalunya amb un tracte exquisit.

I és clar, el poder polític. Espanya haurà après la lliçó i limitarà molt el pes de Catalunya també en aquest àmbit. Les cessions abans esmentades (Mossos, escoles i TV3) són fruit de la pressió política que el catalanisme ha exercit els últims anys i en alguns casos de la necessitat del PP o del PSOE de torn de pactar amb partits catalans (CiU, sí, però ERC també va donar suport a Zapatero, recordem-ho). Aquesta capacitat d'influència dels partits catalans s'ha vist sempre com una disfunció del sistema polític espanyol que beneficia les formacions que es presenten només en quatre demarcacions (CiU, amb un milió de vots té 16 diputats. Izquierda Unida amb un milió i mig en té 11). La maquinària per reformar la llei electoral ja s'ha posat en marxa per als ajuntaments i això dels alcaldes escollits per la via directa. La següent fase és establir un sistema presidencialista perquè sempre hi hagi un president del PP o del PSOE amb llibertat de moviments. Això només com a primer plat. El segon plat seria l'aplicació d'aquell somni humit d'Aznar d'apujar el llistó per obtenir representació territorial, una mesura que acaba d'una tacada amb el pes del que ells consideren "nacionalismes perifèrics", eufemisme de torrecollons.

De cara a l'exterior la cosa tampoc milloraria. Aquesta setmana ja s'ha vist la capacitat repressora de la projecció internacional de Catalunya amb l'afer ‘Victus'. Malgrat els recursos dels que disposa i dels entrebancs amb què es troba, la Generalitat està aconseguint introduir el procés amb més o menys intensitat a l'agenda internacional. És un dels aspectes que més ha irritat al govern espanyol. Quan li diguin a Margallo que aporti el seu granet de sorra a la venjança, gastarà un bolígraf vermell només eliminant oficines catalanes a l'exterior. La veu de l'empresariat català a l'estranger quedarà sotmesa als interessos de Madrid i per tant de les empreses espanyoles.

Tot això que acabo d'explicar, a més, quedaria reflectit en una nova constitució espanyola que serviria, lluny del que vol el PSC, per recentralitzar encara més Espanya. Aquesta reforma, a més, li donaria a Espanya una pàtina estètica de modernitat perquè vendria que és capaç de reinventar-se. Per si això fos poc des de la FAES s'està treballant perquè aquesta nova constitució inclogui la possibilitat de constituir una República en què, no cal dir-ho, Aznar en seria president. Arribats a aquest punt, un es pregunta si potser sí, seria millor vagar per l'espai sideral.

No és qüestió de ser alarmista sinó de ser conscient de tot plegat. Aquest procés es troba ja en un punt de no-retorn perquè hi ha una consulta a l'horitzó en què es preguntarà a la ciutadania de Catalunya si vol continuar formant part d'Espanya. I Espanya s'ho ha pres com un desafiament que, si guanya, es cobrarà amb interessos. I no estic parlant de diners, que també, sinó d'orgull ferit per haver gosat reptar Espanya. Si això no surt bé, Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta.

 
 

Comentaris