Amb tanta passió mediàtica pel primer aniversari del 27O, ha passat desapercebut un altre aniversari. Ahir divendres dia 26 d’octubre va fer nou anys de l’editorial conjunt de 12 diaris catalans advertint el TC i els poders de l’estat de les conseqüències d’una sentència contrària sobre l’estatut votat pel poble de Catalunya en referèndum. Un editorial històric per inèdit, que va impactar fortament en l’opinió publica catalana però que va tenir un èxit perfectament descriptible allà on pretenia influir: set mesos després, el TC sentenciava contra l’Estatut i convertia Catalunya en l’únic territori de la UE governat per un text legal no votat pels ciutadans. Situació que, nou anys després, encara dura. No es repeteix prou: l’Estatut vigent, text legal que articula constitucionalment la relació entre Catalunya i Espanya, no és el que va votar el poble, sinó el que va mutilar a posteriori un tribunal. La relació jurídicopolítica entre Catalunya i Espanya no és, avui, una relació consentida a través del vot popular o parlamentari, sinó imposada a través de la sentència d’un tribunal.
Els dos aniversaris –editorial conjunt i DUI– combinen molt bé, i l’un explica l’altre molt més del que probablement els impulsors d’aquell editorial haurien volgut. Mirin, sinó, algunes de les coses que s’afirmaven fa nou anys. “…una part del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola”. “No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició”. “L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol… Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya”.
L’editorial continua recordant que els catalans paguen els seus impostos –”sense privilegi foral”–, contribueixen amb el seu esforç fiscal “a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra”, exporten a tot el món sense gaudir dels privilegis de la capitalitat, parlen una llengua amb més pes demogràfic que uns quants idiomes oficials de la UE (“una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial”), i acaten les lleis.
I acaba amb un advertiment: “Que ningú es confongui… No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat… Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”.
Com dèiem, l’estat va fer cas omís i el Constitucional va sentenciar contra l’Estatut, sense que a posteriori el sistema polític espanyol hagi mogut un dit per reparar el dany causat. Vuit anys i un dia després d’aquell editorial, el Parlament de Catalunya va declarar la independència. No em diran que, agradi o no als impulsors d’aquell editorial, els dos aniversaris no dibuixen una seqüència històrica d’allò més coherent.
