L'altra sobirania

"Són o no són plebiscitàries?"

Són o no són plebiscitàries? Aquest serà, possiblement, el debat que voldrà vertebrar bona part de la campanya electoral, que des d'ara mateix agafa embranzida —i fins el pròxim setembre. Curiosament, tant els sobiranistes més recalcitrants —els que encara no es creuen ni Mas ni Junqueras…— com els unionistes estan d'acord en això: les eleccions del pròxim setembre són unes eleccions més, autonòmiques i avorrides, una altra oportunitat per a la presa de pèl, més pastanaga o pinso per anar fent la viu-viu fins que tot això s'esgoti d'una o d'altra manera.

Hi ha tot un conjunt de gent que no para d'atiar la desconfiança envers els dos principals líders del ‘procés', i tot perquè no fan les coses tal com diu el manual que ells mateixos van somiar o publicar en el seu moment. Són gent molt platònica, que no admet que hi pugui haver un sobiranisme més possibilista, més de transició o de tranquil·litat; tot el que veuen són les seves lleis personals, i ens parlen d'un sobiranisme de traca i DUI, d'enfrontament i d'incertesa tràgica. El gran centre que ha conquerit el sobiranisme en els últims anys, però, no està disposat a fer experiments ni a jugar amb el pa de les criatures. Hem d'arribar a l'estat propi com qui arriba al dinar del pròxim diumenge —a cal sogre: amb tota la serenor del món, amb cara d'aperitiu i sense revengismes.

Tanmateix, les eleccions… seran un plebiscit? Seran el que vostès vulguin, com sempre ho són unes eleccions. Si els partits vencedors les llegeixin així des del primer dia —i sembla que tots anem per aquí—, el debat es tanca des d'ara mateix: el sobiranisme guanya si guanya el programa conjunt i tots aquells que hi han estampat la signatura. De vèncer aquesta opció, la independència hauria de fer-se indispensable —obligatòria: no és un programa que es pugui incomplir…—, perquè així ho han volgut els electors. Res més clar, encara que ho vulguin intentar embolicar amb apel·lacions malsanes a la Constitució, o fent girar la troca demagògica.

És veritat que tal cosa com unes eleccions ‘plebiscitàries' no té cabuda a la llei literal. Però de plebiscits se'n fan en cada convocatòria electoral, ho vulguem admetre o no, encara que la lectura de les eleccions convencionals sempre és controvertida. Si el PP guanyés les eleccions del 27S, no en dubteu ni un moment, serien ells mateixos els qui en farien una lectura en clau de plebiscit: hauria guanyat Espanya o la Constitució.

Tots els que es queixen de la proliferació d'eleccions en el país en els últims anys ho fan perquè les han perdut, i segurament les perdran (per ells, votar és perdre, poc o molt). Parlen d'un fracàs de Mas, mentre ells no deixen de perdre vots a puntes a peu. Aquí s'estan donant lliçons de participació i democràcia que el món admirarà. En la futura Constitució catalana jo hi posaria fer eleccions cada dos anys, amb presidencials i parlamentàries amb diferents calendaris. I plebiscits cada parell de mesos. Un infern.

A més, qui altre remei ens ha quedat que fer-ho així? Hauria estat més estètic el referèndum autoritzat, amb cens i campanya, amb propostes pel sí i propostes pel no, a l'estil dels països en tradició democràtica. Que ens haguem de posar a la seva alçada amb un tripijoc és una mica penós, però aquest és un motiu més per a replantejar-se la pertinença a l'estat espanyol: ¿com podem aspirar a una democràcia millor i més justa amb aquests plantejaments sobre la taula? Que marxar sigui tan difícil és un motiu més per marxar.

L'estat espanyol no rutlla per a Catalunya: aquesta constatació ha estat la que ha convertit en majoritari el sobiranisme. Que Catalunya ha de ser un estat era l'aspiració de l'independentisme clàssic, que afirmava això sense tenir en compte l'estat de les coses —per exemple qui hi hagués a Madrid i quines oportunitats hi havia per a entendre's en cada moment. Ha estat la crisi, i la impossibilitat de fer-li front d'una manera digna des de la Generalitat i el Parlament, i la destralada a l'Estatut, el que ha portat molta gent a reflexionar, i amb una velocitat en les conclusions que ha descol·locat la pròpia classe política.

La gent no era independentista en el centre del catalanisme, encara que no descartaven l'estat propi si l'estat espanyol resolia les principals aspiracions. Aquí hi ha hagut sempre molta desconfiança en el poder i en les institucions, cosa que dificulta encara avui que puguem parlar de crear estructures d'estat, ja que per a crear-les s'ha de tenir ‘sentit d'estat', cosa que aquí contravé la cultura política. Per fer qualsevol cosa, institucionalment parlant, aquí s'han de remoure muntanyes.

Però somiar agrada. Potser agrada més que concretar res d'abastable a curt termini. Les eleccions seran plebiscitàries perquè seran eleccions normals i alhora respondran a un canvi de mentalitat que potser ja és irreversible. Que no anem enrere dependrà de l'actitud en què s'encarin les municipals, de la seriositat en què s'elaborin les susdites ‘estructures d'estat' o els seus succedanis, i que això no es transformi en un triple tripartit —ara ERC, Unió i Convergència— d'aquí a setembre. La unió fa la força, però també és veritat que més aviat és la força de l'estat espanyol la que fa la unió del catalanisme (cosa poc ‘estatista', ai). I com que també ells es preparen per una dinàmica electoral, no podem esperar una altra cosa que molta gestualitat perdonavides, i més joc brut.

Seran plebiscitàries, doncs? Ho seran, sobretot si guanyen els partidaris de l'altra sobirania.

Salut i fins divendres vinent.

 
 

Comentaris