A vegades camino sense nord, ni sud. Agafo el metro. Surto a estacions que desconec. Descobreixo superfícies. Sóc feliç com un tornavís. Mentre, ara mateix, una part del país se suïcidaria si no pogués anar de vacances a un iglú del Glacial del quadrant nord-est, latitud 30º, longitud 15º, abarrotat d’esquimals 40º Vodka tocant uns tambors de gel amb la cues congelades de llops siberians com a bastons. Súper guai-autèntic. És així. Mig país no coneix el país. I no només tant li fot, sinó que a més xulegen del seu cosmopolitisme més fals que un duro sevillano. Tururut violes que diria el gerani.
Ara, penso en uns veïns de l’Hospitalet de Llobregat que viuen en unes casetes d’aquestes de planta baixa que van sobreeixir per tot el país des de principis de segle XX. El somni català: la caseta i l’hortet. Aquestes casetes que encara es poden veure a Sants, Gràcia, Sant Andreu… I tant d’altres llocs de Catalunya. Doncs totes aquestes són les coses que desconeixem de bona part del país. Les casetes, una alzinera, una guineu, una torrada, una font de poble. Perquè…. disculpi, això és el país. Això és el meu país. O és que ho nega? Bé, tornem als veïns.
La bona gent es queixa que estan a punt de desaparèixer, que viuen amenaçats per la pressió de la mega ciutat i bé, per tot plegat. Com a tants i tants llocs. El drama d’aquest país és que s’ha construït un país de ciment sobre el país real. Catalunya sembla un pàrquing amb plantes i plantes de formigó. Tot té fesomia de llosa de RIP. La tragèdia és que indrets com l’Hospitalet només es coneixen per la immigració, l’anarquia urbanística dels anys seixanta, etc. Com si abans –o ara mateix- l’Hospitalet, o Santa Coloma de Gramanet, Badalona, o Balaguer, Vic, Valls…. Tot Catalunya no existís. De fet, ara vivim, com si ja res hagués existit. Encara viu gent gran, encara hi ha cases, encara hi ha de tot… I està a la vista… I res. Girem l’esquena. Pensem-hi. Per què?
S’ha parlat sempre dels patiments, esforços, de la immigració, de la pobresa, de les dificultats per tirar endavant… També del creixement de la gran Barcelona, de la metròpoli, de tot això. Llibres, reportatges, exposicions, sèries de televisió… Però ni mu, ni mu, no es parla mai de tots els veïns de pobles com l’Hospitalet, o de l’esforç de qualsevol pagès de Catalunya. Tots ells han vist com les seves cases, masies, el seu paisatge, la seva vida, quedava, queda, letalment transformada per acabar sent moribunda. Tota aquesta gent no té èpica: els hi han robat. La seva és una història que els hi han dit que no existeix. No tenen història. Es veu que no es prou important la seva vida. Els hi han negat l’existència. I ja no els deixen viure.
La calamitat és per tirar-se a la beguda d’una garrafa de salfumant, ja que ara qualsevol indocumentat, ignorant, xitxarel•lo, qualsevol mala persona pot venir a qualsevol poble de Catalunya i muntar una revolució, una guerra, posar denúncies, amenaces… perquè toquen les campanes de l’església, perquè la granja fa mala olor, o perquè una formiga que va amb moto no porta casc. Perquè tot el que fa segles que és així ara no li agrada. A ell, que no hi viu, que no entén res i que vol acabar amb tu, per viure ell, és clar. I això no ha fet més que començar.
L’absurditat regna en aquest país i aviat es construiran autopistes de peatge pels tractors; s’obligarà a fer cursos de Planificació familiar als conills, o es reciclarà l’energia dels cucs de llum per il•luminar els arbres de Nadal de la Plaça Sant Jaunme. Pensem-hi. I al loro de Pernambuco, perquè s’està vivint d’esquenes a la natura i s’està negant que l’home és un animal. Molt xip i poca passió.
Ara torno als veïns d’Hospitalet. Tu imaginat un poble que a principis de segles tenia quatre mil habitants. Als anys trenta gairebé quaranta mil. I ara dos-cents seixanta-sis mil. Tu imagina i comença a imaginar. Un poble que ha de veure que ara els seus fills il•lustres i famosos siguin Joan Saura, o Celestino Corbacho. Però en canvi desconeix Josep Janés, que va néixer el 1913 a una caseta de Collblanc. Clar, Josep Janés, ningú sap qui és, com els veïns de les casetes d’ara.
No m’enrotllaré. Janés va ser un poeta, editor i periodista molt important de la Catalunya dels anys trenta i de la postguerra. Director del Diari Mercantil i l’Avui (de 1933). També va dirigir Quaderns literaris, una col•lecció popular de gran abast literari i mil coses més. Era brillant de cap a peus. Però bé, segurament, és més conegut per ser un dels editors més valuosos de la postguerra i per ajudar, econòmicament, molts escriptors catalans. La seva editorial Josep Janés, es va acabar convertint en Plaza&Janés. Penso que a tothom, almenys, li sona.
Doncs ja ho veuen. Hem passat de Josep Janés a Saura o Corbacho. De la vida a la mort. De ser brillants a ser grisos. De casetes a ciment. De la natura al plàstic. De quedar-nos sense història a que ens expliquin un sopar de duro reciclat. D’existir a no tenir drets i a callar no fos cas. De poble que acull a tothom a que ens acusin de racistes, insolidaris, estafadors, cleptòmans, ludòpates… i tot el que se’ls acudeixi. Però, per això cada cop som més els que sabem que és des de les fosques que sorgeix la llum. Ens guia la brúixola que regia la vida d’en Josep Janés: “Estimo els que volen l’impossible”.
