Un equip d’investigadors ha trobat un algoritme per fomentar la justícia i la igualtat d’oportunitats en els cercadors de persones. Això diuen. De fet, el que diuen que permet assegurar és que sigui quin sigui el nombre de resultats buscats per a una determinada professió o servei, sempre hi hagi la mateixa presència de minories. No sé si això deu voler dir que si en busquen cinc, la presència de minories (de quines?) pot arribar a ser, per exemple, mitja persona, un quart de persona, qualsevol altre percentual de persona? Una ironia impossible.
Un algoritme de la justícia és tant com dir que s’ha aconseguit, d’un sol tret, eliminar les dues dimensions de la desigualtat, que són la sort i l’endoll, tot i que la sort s’ha d’anar a buscar i l’endoll no és altra cosa que la versió prosaica del que el que ara s’anomena tràfic d’influències.
No sé perquè, però no m’acaba de convèncer. Potser perquè em serveix per albirar per enèsima vegada que d’aquí no res pensarem i, per suposat, decidirem el que els creadors / inventors / descobridors d’algoritmes vulguin. O potser perquè mai he pensat que la gent pugui ser del tot substituïble, que és el que en el fons vol fer creure qui parla d’igualtat a tota costa, i de fet no hi creu, si després parla de minories.
Un gran debat seria justament aquest, el de qui és minoria en cada context concret: un infermer entre infermeres?, una enginyera entre enginyers? Ara que hi ha moltes dones encapçalant llistes electorals a municipis de tot Catalunya, es comença a dir que això no és en realitat el poder, que el poder el tenen el que els que maneguen els fils des del darrere… Però tornem-hi a l’algoritme de la igualtat provocada, perquè és una violència exercida sobre la diferència constatable entre humans, malgrat la bona intenció i la necessitat de revisar l’efecte de les proporcions sobre la visibilitat de tothom.
Som diferents perquè som únics i voler obviar aquesta grandesa individual només condueix a la aniquilació de la creativitat, la iniciativa, la capacitat d’arriscar, la curiositat que algunes persones més que altres han demostrat al llarg de la seva vida i la major part dels casos justament pel fet de haver viscut desigualtats d’oportunitats. És que aquests no poden ser també criteris per sortir en els primers llocs d´un buscador? Sí, ja sé que l’estadística diu que és més fàcil que estudiïn els fills dels que estudien, però enlloc diu que Cervantes, Steve Jobs, Marie Curie, o Frida Kahlo són el fruit de la lluita contra l’adversitat i no el resultat d’un equitativa actuació estatal, ni d’una adscripció a una minoria.
És igual quantes subvencions o reequilibris es vulguin donar. Sols algunes llavors cauen en el lloc adequat per germinar.
