L'alcalde d'Ascó / Verdi

"Penso que un dels principals focus de distorsió del nostre món és la mandra. Ens fa mandra prendre decisions"

Rafael Vidal és l'alcalde d'Ascó, i sembla un home tranquil i assenyat. Fa uns dies va prendre una decisió que el situà tot just en el centre d'una vella polèmica ideològica que, com ja és costum, disfressem amb altres qüestions de la més variada índole: tècniques, socials, polítiques, territorials, econòmiques, mediambientals. Actuant així fem trampa: el tema és purament ideològic, i tots ho sabem. El senyor Vidal i la majoria (absoluta) de regidors de l'Ajuntament d'Ascó es van proclamar candidats a acollir un magatzem de residus nuclears, en contra de l'opinió del govern de la Generalitat i fins i tot del líder polític de la formación on milita l'esmentat alcalde, CiU. Es tracta d'una situació innegablement curiosa que, de retruc, situa el govern de Madrid en una cruïlla que potser no s'esperava: haver de triar entre més d'un candidat! Això vol dir que, passi el que passi, tothom rebrà algun clatellot. L'alcalde i la corporació municipal, per decomptat, ja n'han rebut vuit o deu de ben forts. Però també l'ha rebut el president Montilla, el clatellot; i el líder de l'oposició, Artur Mas; i el mateix Zapatero, a qui els populars acusen d'haver plantejat erròniament l'assumpte. I també Rajoy, és clar, a qui tothom veu aquí com un oportunista que espigola malestar en contra del seu propi programa electoral. En definitiva: en aquesta brega, tothom hi surt perdent una mica, i això convida a la reflexió.

L'alcalde d'Ascó ha pres una decisió controvertida però, si més no, coherent amb les característiques del seu municipi. ¿O és que algú es pensava que, en cas de no gestionar aquests residus, Ascó passaria a formar part dels circuits ecoturístics? ¿Algú contempla la possibilitat d'uns ceballots o d'unes patates amb denominació d'origen Ascó? Home, no fotem... Ascó, Vandellós i la totalitat dels municipis europeus, i de la resta del món, que tenen en el seu terme municipal una central nuclear estan marcats per aquesta circumstància. És així de clar, però també així d'injust. I és aquí on convé repetir que aquesta polèmica és estrictament ideològica, i no té res a veure amb altres coses. El nivell de radiació que hi ha a Ascó és tan normal com el que hi ha enmig dels boscos dels Montseny o en ple centre de Barcelona. No existeix cap indicador basat en paràmetres científics, no en prejudicis populars, que mostri cap perill per a la salut humana degut a la proximitat de la central nuclear. Així doncs, a què ve tota aquesta història i tota aquesta histèria? Busqueu-la en la ideologia, no en els estris que mesuren la radiació. Busqueu-la en una inèrcia que té ben bé 40 anys i fa que hi hagin "energies de dreta" i "energies d'esquerra". És increïble com aquesta completa imbecil.litat ha pogut durar tants anys. I dura, i dura...

El senyor Rafael Vidal ha tingut el mèrit de posar aquest debat damunt la taula sense fer teatre ni demagògia. No sembla que tingui ganes de ser el protagonista d'aquesta pel.lícula (cal afegir que alguns dels seus nombrosos detractors, en canvi, han vist una còmoda oportunitat de fer populisme atòmic, que sempre funciona entre la gent de cor senzill). Últimament, tot el que passa -i sobretot el que no passa- a la política s'explica amb la crossa retòrica de la "desafecció". Jo penso, en canvi, que un dels principals focus de distorsió del nostre món és la mandra. Ens fa mandra prendre decisions en ferm sobre el futur de l'energia nuclear o del que sigui. No dic por, no: dic mandra. Preferim fer tombarelles dialèctiques, declaracions contundents, manifestacions vistoses. D'aquesta manera fem veure que actuem. En realitat, però, no ens movem del lloc. Ens fa tanta mandra!

No sé si la decisió de l'alcalde d'Ascó és errònia o encertada. Del que estic convençut és de la seva innegable valentia. Sap que rebrà, que li diran de tot, i tot i així ha fet allò que ha considerat oportú. I com que rebrà de valent, li dediquem -no podia ser d'una altra manera- un Dies irae, però no l'habitual, que sol ser el de Mozart, sinó un de molt més tempestuós i salvatge, el que pertany a l'extraordinària missa de Requiem que va escriure Verdi. És la traducció sonora més semblant a un apallissament mediàtic que he escoltat mai.

 
 

Comentaris