El dia de Sant Jordi pot tenir diferents finals feliços, però difícilment en pot tenir un de millor que passejar a mitjanit pels carrers de l’Eixample i creuar-t’hi l’Albert Jané.
Per si algun marcià no el coneix, l’Albert Jané va ser el director i l’ànima de Cavall Fort des de l’any 1979 fins al 1998, tot i que ja hi participava des del 1963. I m’agrada creuar-me’l perquè és d’aquelles persones que habiten el país on m’agradaria viure. Suposo que compartim barri i hores intempestives perquè la seva figura decidida arrapant el maletí forma part de les imatges habituals a les voreres nocturnes del meu carrer.
De l’Albert Jané m’agrada que s’estimi la llengua però m’agrada, sobretot, la seva dèria de difondre la cultura entre el públic infantil i juvenil. I m’agrada, també, perquè tot i els premis i reconeixements –merescudíssims–- no només no ha esdevingut un home pedant ni allunyat, sinó que segueix sent una persona amable i afable, exquisidament educada, i interessada pel món que l’envolta. I sí, ho admeto, li tinc una devoció molt especial.
Cavall Fort forma part del meu univers més íntim i personal des que tinc memòria. A casa érem quatre germans i l’arribada de Cavall Fort posava de manifest les jerarquies familiars: el caganius de la família no tenia més remei que esperar i ser el darrer a llegir les històries de Benet Tallaferro, en Jan Trencapins, en Jep i en Fidel o l’Ot, el bruixot.
L’any 1981, sense fer cas de les burles del meus germans grans, vaig enviar un conte, que per força havia de ser molt dolent, a Cavall Fort. Evidentment el conte no es va publicar, però vaig rebre una carta de l’Albert Jané. Una carta extremadament amable que m’explicava com planificaven cada número, com seleccionaven els autors i en la qual em donava les gràcies per haver-los tingut en compte. Finalment, em deia que escrivís, sí, però sobretot recomanava a aquell nen d’onze anys que llegís.
Després d’un Sant Jordi magnífic –però massa ocupat per allò del “jo venc més que tu”–, és una cura de saviesa i de calma poder observar el pas segur de l’Albert Jané. El mateix que va ensenyar català a adults que no l’havien pogut aprendre, el mateix que ha fet una elaboradíssima adaptació de L’Odissea d’Homer, el mateix que va tenir l’encert de traduir Les Schtroumpfs i convertir-los en Els Barrufets, el premi Nacional de Periodisme… No hi fa res. Camina decidit, com sempre, i diria que li vaig endevinar un somriure sota el bigoti sabent el moment que ens toca viure (i el que ha de venir).
