Aquest febrer es compleixen cent anys de la vaga de La Canadenca, fita històrica del moviment obrer català. Va començar un cinc de febrer amb una vaga de braços caiguts dels treballadors en solidaritat amb els companys acomiadats i, després de quaranta-quatre dies d’aturada total, es va aconseguir la jornada laboral de 8h, l’alliberament dels presos, les negociacions sindicals i la readmissió dels treballadors. Fites impensables quan es va iniciar com una reacció a la vulneració de drets laborals i socials. No hi havia les condicions per la vaga, mai hi són, però es creen. Al final, grans victòries per a tothom nascudes de la mobilització.
No se m’acut una millor manera de celebrar aquest centenari que amb una nova vaga. Preavís entrat gràcies a la Intersindical-CSC, no pels grans sindicats del Règim del 78 que mai hi són quan se’ls necessita, recordeu-ho si hi esteu afiliats. Ara només cal donar-ho tot per a que sigui un èxit. No volíeu parar el país? Doncs vinga, ja no hi ha excuses per no garantir una mobilització a l’alçada del moment que vivim. La unitat és aquí, al carrer. Si volem seguir amb la travessa, és l’hora. Siguem el megàfon de la lluita pels nostres drets en totes les places i carrers d’aquest país. Impliquem-nos fent-ne propaganda, promovent reunions, muntant assemblees. Organitzem-la, que res és gratuït, i menys els drets i la llibertat.
Per la conquesta de drets laborals, per una vida digna per a la classe treballadora, pel respecte a la sobirania del Parlament i a les lleis que aquest aprova i la injustícia espanyola suspèn, per totes les dones que, treballant igual, cobrem menys. Però també pels drets i civils i polítics, perquè quan l’Estat utilitza la repressió per negar-los, està també negant les eines dels treballadors per defensar i exercir tots els seus drets. Quan es condemna el dret a la manifestació, només podem manifestar-nos. Quan es culpabilitza el dret a la protesta, només ens queda protestar. Quan se’ns nega el dret d’autodeterminació, només podem exercir-lo. Perquè hem de deixar clar que aquest país serà allò que els catalans vulguin ser, en tots els sentits i amb la pluralitat de la paraula sobirania, que no és una, sinó moltes.
Venen dies de lluita, venen dies de vaga general. En una societat on l’excepció s’està tornant normalitat, on la brigada politico-social s’atreveix a empresonar alcaldes, periodistes i sindicalistes sense ruboritzar-se, on la crisis, que és estafa, continua esclafant les nostres vides, on la precarietat laboral és quotidianitat, on hi ha presos polítics, exiliats i més d’un miler de represaliats per voler exercir el dret d’autodeterminació, només podem fer que implicar-nos. Que sigui una autèntica jornada de lluita que aturi tot el país, i que pugui donar resposta a l’actual situació per retornar la paraula al poble, per recuperar drets, i perquè s’aturin les respostes repressives als problemes polítics i socials.
Podem criticar i mirar-ho des de la barrera i deixar passar el dia. Sempre trobarem una raó per fer-ho. En això de perdre oportunitats hi tenim la mà trencada. O podem donar suport a la convocatòria i treballar per a que la resta d’actors sindicals, polítics i socials i tot el teixit econòmic i veïnal solidari es sumi ja des d’ara a aquesta crida a la vaga general els primers dies de febrer. Una crida a aturar-ho tot: per l’autodeterminació, pels drets socials i laborals, i pels drets civils i polítics. I és que ja ho deia Joan Margarit: la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. La volem? Som-hi.
