“Estimo massa el meu país com per ser nacionalista”. Aquesta frase ha estat atribuïda en nombroses ocasions a l’escriptor i periodista Albert Camus, de qui la setmana passada vam celebrar el centenari del seu naixement. Ja vaig explicar en un article al mes de gener que, si bé ell la va reproduir, la frase no és seva. Sigui com sigui, i aprofitant l’avinentesa del centenari, caldria reflexionar-hi, i no només fer-ho sobre aquesta sentència, sinó sobre tot el pensament de l’autor de ‘L’estrany’ i ‘L’home rebel’.
Tot i haver viscut només 47 anys, del 1913 al 1960, i haver mort, paradoxalment, en un absurd accident de cotxe, el seu pensament resulta avui actual, gens absurd i sobretot útil. Lluitador incansable contra les injustícies, Albert Camus es va comprometre amb la situació política del seu temps, com és el cas del seu profund rebuig als règims totalitaris i la independència d’Algèria.
El cert és que no podem saber què pensaria Camus de la situació política i social que està vivint en aquests moments Catalunya, quina opinió mantindria sobre una possible independència catalana. I no es pot ventilar aquest tema recordant que l’autor de ‘La caiguda’ sí que es va mostrar contrari a la independència de la seva Algèria natal, ja que aquell moment històric no tenia absolutament res a veure amb l’actual context europeu. Precisament però en el seu llibre ja llegendari sobre la rebel·lió -‘L’home rebel’-, podeu trobar-hi elements de reflexió sobre els processos de revolta: Camus es fixava més en la rebel·lió metafísica i no tant en la històrica o en la econòmica. Li interessava allò que mou a una persona a canviar la seva vida i la seva creació.
Resulta plausible, coneixent el pensament d’aquest premi Nobel de la Literatura, pensar que miraria amb profund interès i molta curiositat el procés que està vivint Catalunya, amb una mobilització civil pacífica i democràtica sense precedents al nostre territori. Escoltaria els arguments, i hi reflexionaria sincerament. El ‘no’ no seria la primera de les seves respostes. Camus no és un home de fòrmules tancades, un dogmàtic, sinó de grans i amples interrogants.
Una actitud, una manera de ser i d’estar, que contrasta radicalment amb el comportament que molts catalans estan experimentant per part de l’Estat espanyol i els seus dirigents polítics. I també entre ells mateixos: manca l’esperança i la confiança.
Camus no partia de supòsits transcendentals ni estava enganxat a ideologies que el fessin vibrar: el sentit de les coses el trobava en l’actitud de lluita, de confiança en la humanitat i en l’acció que condueix a millorar les coses. Ni místic ni profeta, la seva és una llum tenaç i noble molt pertinent i benvinguda.
