L'absent irresponsable és Zapatero

"Molts abstencionistes de les europees no sentim cap mena de desafecció per la política, sinó –simplement- per unes opcions actuals i contingents (gràcies a déu) que no ens han resultat satisfactòries"

Em vaig abstenir a les europees. Com molts conciutadans, la sordidesa de la pitjor campanya de la democràcia espanyola em va allunyar dolorosament del col•legi electoral. Que ningú no s'erri; hi ha una abstenció de sol i platja que fa degenerar la solidesa democràtica de les societats, malmetent inexorablement l'instint polític dels humans. Però subsisteix encara una abstenció de consciència ben plena, dels que exercim la política des d'altres cantons del nostre viure que no són partidistes, dels que no deixem que la política ens la facin per nosaltres; existeix en definitiva (afortunadament, i perdonin les molèsties) la consciència d'aquells que no ens hem volgut deixar entabanar per candidats d'una manca de solidesa més estrellada que la bandera pluriestatal d'Europa. La democràcia no degenera pels nostres vots absents, tinguin-ho ben present; la fan podrir la inèdita i jove Badia, el peix bullit d'en Tremosa, el Junqueras especialista en llinatges esclavistes i l'Alejo de les xorrades i el català al Parlament. Nosaltres no hem votat, perquè tots els partits ens han promès transnacionalitat i no l'hem vista enlloc. Abans que la democràcia, calen justícia i responsabilitat.

Podríem haver votat en blanc, és cert, però què volen que els digui... pel cas que se'n fa, la diferència amb l'abstenció entra al terreny de la consciència individual, que és tan plural com esquiva a l'hora de fer balanços. Servidor, seguint un vell esperit de portar la contrària, va passar-se a l'absentisme després de sentir, amb paciència, la inacabable tirallonga d'insults i coaccions nostàlgiques que es dirigien contra els que no pensàvem votar en aquests comicis, en el que semblava un crim contra la humanitat de proporcions titàniques (aquí sí convergien tots els mitjans de comunicació). Se'ns ha dit demòcrates de segona, se'ns ha acusat de manca de sentit europeu, de no fer honor als màrtirs de la democràcia, com si el millor dels sistemes polítics hagués de tenir fonament en els períodes de repressió i els seus afectats. Mirin si tinc sentit d'Europa –catedràtics de l'argumentació- que m'interessa molt més europeïtzar Catalunya que catalanitzar Europa (i perdonin les molèsties de nou). Recordem-ho amb èmfasi, perquè les coses bàsiques cal repetir-les a ritme lent; els màrtirs de la democràcia s'han jugat la pell per tal que vostès i jo gaudim d'un sistema que em deixi triar i que no ens coaccioni, fins i tot si la coacció apel•la emocionalment a la dignitat indiscutible de la seva lluita.

Però la metralladora dels tòpics no ha acabat aquí. Després de les eleccions, part de l'esquerra europea ha relligat l'auge de l'extrema dreta amb l'abstenció creixent. Error absolutament pervers i de quarta categoria; l'extrema dreta no ha pujat resultats degut a la mal anomenada desafecció política, sinó perquè els polítics dits oficials (sobretot els catalanistes d'esquerra de corda Bolaño, per entendre'ns) han impulsat una campanya de víscera i martingala. Si tu jugues al circ i a la pantomima, evidentment, acaben guanyant els pallassos i els saltimbanquis; i d'això els extremistes en saben un munt. Si tu jugues al mateix nivell que Berlusconi, amb una tàctica poc més que fastigosa (d'autèntica mama chicho) és Berlusconi qui t'acabarà escombrant. I aquest moviment passa en diversos ordres de la vida; contràriament la commonplace de tertúlia, els joves barcelonins no encaren els mossos tirant-los pedres perquè siguin uns violents nihilistes que no creuen en res. Ho fan perquè són una víctima més de la societat que apel•la culturalment a la víscera; i, certament, porques experiències són tan emocionants com encarar un dels nostres policies educats i bilingües. Podem seguir jugant al llenguatge de les emocions al límit (que impregna, dissortadament, esferes socials tan serioses com ara l'ensenyament); vagin fent, però compte amb els ulls...

Hom tendeix a enfadar-se molt quan es jutja a tota la classe política sota el mateix raser. Hi estic d'acord; Catalunya i Europa tenen excel•lents polítics que reben un tracte absolutament immerescut. Però, per aquest mateix motiu, també resulta miop analitzar l'abstenció com un tot d'indiferents que opten per la xancleta i s'obliden del compromís polític. Molts abstencionistes de les europees no sentim cap mena de desafecció per la política, sinó –simplement- per unes opcions actuals i contingents (gràcies a déu) que no ens han resultat satisfactòries. Com podíem creure en la convicció dels candidats si, molts d'ells, insinuaven que era millor votar en blanc que no votar, justament el mateix dia de les eleccions? Mande? Com no podem sentir-nos defraudats, si –hores després de la derrota socialista- la senyoreta Pajín encara tenia la barra de dir que "el solo hecho de tener una selecciones europeas ya es un éxito, porque si no existieran habría que inventarlas?" Ein? Podria repetir-ho, si no és molèstia?

De fet, posats a parlar d'absentismes, caldria analitzar en primer lloc el d'un senyor que diuen que és president del govern i que, deixant el seu candidat en pilotes el mateix dia de la derrota, va demostrar de sobres quina classe de persona és. Com veuen, no totes les absències són iguals. La més irresponsable, sense cap mena de dubte, va ser la d'un president que no sap perdre perquè només viu de somriures. Patètic.

 
 

Comentaris