Qui hagi fet alta muntanya sap quina és la sensació d’arribar a dalt del cim després d’hores d’ascensió. Aquella alenada d’aire fred que t’omple els pulmons mentre la sensació de vertigen s’apodera del teu cos. L’horitzó imponent s’estén sota un mar de núvols i muntanyes que pinten el paisatge fins on abasta la vista. És l’abisme i et fa sentir petit, miserable, indefens.
Heus ací el moment polític on ens trobem ara. Hem fet el cim, hem pujat fins a dalt de tot i hem guanyat el referèndum,. Ho hem fet amb tot en contra i les condicions més difícils. Res no ens ha aturat, ni les amenaces, ni les coaccions ni tampoc les pallisses. No només això, sinó que hem sortit victoriosos fins i tot abans de fer el referèndum: ni amb tota la policia de l’Estat, els serveix secrets, la guerra mediàtica i les clavegueres, no van poder aturar la democràcia. Malgrat tota la maquinària de l’Estat treballant per impedir-ho, no va poder trobar ni una sola miserable urna abans de l’1 d’octubre.
Tot això no hagués estat possible sense una hipermobilització que no ve d’ara, ni tan sols des de que va començar el procés independentista. El referèndum de l’1 d’octubre hagués estat impossible sense la tradició associativa i cooperativista centenària, però tampoc sense l’experiència de la resistència clandestina sota el jou de la dictadura. Pels mateixos passos de frontera on fa quaranta anys hi creuaven exiliats o militants carregats de propaganda, durant el mes de setembre hi van passar també bona part de les urnes i les paperetes que des d’Elna, al Rosselló, es van repartir a l’altra banda d’una frontera que encara esquartera el país.
És ara, en aquest precís moment, després d’haver doblegat l’Estat guanyat un referèndum impossible —David contra Goliat, no ho oblideu— que tenim per davant fer l’últim pas: la declaració d’independència per proclamar la República catalana. Ni el el putairamonetisme més nostrat seran acceptats pels que s’han jugat la feina, la cara i la pell per arribar fins aquí. L’explosió mobilitzadora d’aquests dies i l’energia vessada als carrers, no pot dissoldre’s en un mar d’imprecisions sobre una futura declaració d’independència, perquè això suposaria la nostra derrota lenta i anguniosa. La declaració d’independència ha de servir, també, com el més gran escut contra la repressió i la venjança d’un Estat que ni pretén negociar ni coneix altre llenguatge que el de l’opressió, perquè només vol vèncer i humiliar.
Mai no hi haurà un reconeixement internacional de Catalunya sense declaració d’independència, que ningú ho dubti, és per això que cal fer-la el més aviat possible, obeint, precisament, la llei aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 7 de setembre. El relat i els tempos, ara, els controlem nosaltres. La travessa serà llarga i ens trobarem un camí ple de dificultats, ja ho sabíem, però quan vam salpar del port de l’autonomisme tots teníem clar que havíem cremant les nostres naus. Travessia o naufragi, l’abisme per davant i la victòria a l’horitzó. Seguim.
