Kant i els pingüins

"Aspirar a la normalitat s'ha convertit en una aberració"

Davant de la tessitura d'haver de fer passos o no per a aconseguir ser un estat independent, hi ha una acusació que sura en l'airet del país i l'enverina d'una forma més aviat malsana. Aquesta recriminació vindria de la mà del suposat egoisme de Catalunya, que hauria emprès el camí sobiranista per culpa del desequilibri fiscal o espoli. Tot allò relacionat amb els diners hauria animat la ciutadania a reclamar un estat propi, sobretot en temps de crisi i retallades, quan els nostres pressupostos s'estarien aprimant més de l'estrictament necessari.

Voldríem mantenir uns serveis amplis i de qualitat, i de fet els podríem pagar —les xifres canten—, però el tripijoc fiscal amb l'estat ho impedeix. D'aquí que es vegi el sobiranisme com una forma d'egoisme col·lectiu: un plegat de persones, els catalans sobiranistes —potser ja una àmplia majoria social…—, voldria la independència perquè això implicarà un país més ric i pròsper, més assistencial i a l'hora més fort en allò productiu, ja que també podrà dissenyar la seva pròpia política d'infraestructures, etc.

Els més filosòfics del barri, però, volen fer-nos veure que tot això implica un cert retrocés, una visió de les coses totalment premoderna. La política, ens diuen, entra en joc quan no pensem egoistament. Només quan oblidem els interessos som vertaderament lliures. Si vostè està llegint aquest article perquè odia l'autor o vol buscar errors ortogràfics o per obligació professional o per matar el temps no l'està llegint lliurement. Té uns interessos que van més enllà de la simple lectura lliure. Quan vivim en societat, perquè aquesta s'articuli de forma sana, hem d'oblidar-nos dels nostres particulars interessos egoistes, i només així podem arribar a acords.

La llibertat comença plenament allà on acaben les tendències egoistes naturals: només som plenament homes quan no ens movem per allò mateix que es mouen les bèsties: queviures, reproducció i seguretat. Com que el sobiranisme vindria mogut per aquestes necessitats fosques no acabaria de ser una opció política raonable. Això ens diuen els filòsofs kantians —almenys els que miren cap a Madrid—, disposats a buscar allà on sigui arguments per a titllar el sobiranisme d'opció més o menys infame.

El problema d'aquest raonament és que oblida que si estem allà on estem és en virtut de l'egoisme espanyol, que a la força fa inviable que Catalunya pugui ser generosa o kantiana —o fins i tot castellera. Oblidar-se dels interessos egoistes és un propòsit de santedat, però no sembla que ningú estigui disposat a anar a viure sota un pont mentre els altres s'inventen prestacions socials cada quinze dies. Exigir generositat i obertura de mires està molt bé, però arriba un punt en què ens trobem davant d'una presa de pèl de les més considerables: l'opció per l'entesa —la bona voluntat, l'acord i el pacte, l'abraçada entre pobles, Espriu i Gaziel o tota la fanfàrria dels moderats sense suc— sempre serà percebuda com la més poètica i virtuosa, com la via més elevada i encertada pels homes de bona voluntat.

El sobiranisme tindrà sempre una taca d'intransigència, de separatisme egoista i tancat de mollera, d'opció pobletana i cobdiciosa, i s'exigirà al poble català que faci totes les baixades de pantalons que mai no es demanen als altres pobles del planeta.

Només els catalans han de renunciar a un estat d'acord amb els seus interessos i cultura; només els catalans —entre d'altres pobles pàries que vaguen amunt i avall del planeta sense trobar descans— no poden articular el que bonament tenen els altres pobles mitjanament rics i democràtics d'Occident: un estat a favor del que son i del que tenen, sense demanar-los que parin l'altra galta sota el signe de la Crítica de la Raó Pura o de l'Evangeli en edició de butxaca. I tot això és molt cansat.

Aspirar a la normalitat s'ha convertit en una aberració; demanar una consulta una mostra de radicalitat bavosa. Voler un estat que no et boicotegi la llengua i les vies del tren de rodalies ara és un atemptat a la racionalitat kantiana divulgada per John Rawls, un strip-tease obscè rere el vel d'ignorància.

¿És vital la independència per a la supervivència de Catalunya? Com que la resposta a aquesta pregunta potser no és clara doncs el sobiranisme hauria de rebaixar les apostes. El problema és la desigualtat d'origen que implica la pregunta: ¿és vital la independència per a la supervivència de França, per exemple? ¿Renunciaria França —o qualsevol estat constituït que es vulgui— a un estat propi i es fondria en una estructura més gran i més forta que no li assegurés els recursos i la supervivència cultural? ¿Per què se li exigeixen a Catalunya uns sacrificis i se li inoculen uns dubtes que els altres pobles del món —fins i tot més petits en població— han resolt per la via política de l'estat propi i innegociable?

¿Reformar la Constitució perquè Espanya sigui aquest estat favorable i acollidor per Catalunya que no ha estat fins a dia d'avui? Quina il·lusió! Això implicaria que Espanya comença a pensar més enllà del seu egoisme, i m'atreveixo a recordar que això és el que han intentat més de 100 anys de catalanisme purament kantià: el catalanisme dins Espanya no ha estat res més que la provatura infructuosa de modernitzar, moderar i pluralitzar l'estat espanyol per a fer-lo acollidor i respectuós per a tots els pobles d'Espanya.

Tots aquells que no donaren suport explícit a aquesta opció —la dinàmica sorda de l'espanyolisme obtús els tenia ben adormidets a les seves càtedres o redaccions, però sovint no paraven de riure's de Jordi Pujol i del catalanisme— ara volen calmar els ànims, i van de moderats o de subtils.

Volen civilitzar allò que ells mateixos inflamaren amb el seu silenci o amb un catalanisme de pa sucat amb oli, que s'oblidava dels seus punts forts cada cop que se'l convidava a Madrid a menjar mongetes.

No vas contribuir a civilitzar; ara la bèstia s'ha fet massa grossa i menysprees els mètodes d'un domador que tanmateix no perd el somriure ni les formes democràtiques. Apostaren per l'Espanya dels pingüins, a pesar de la calor tropical. En el meu barri, un pingüí és algú que prova de córrer amb els pantalons abaixats sobre dels turmells, perseguint a qui li ha robat la cartera… D'això Kant en deia ‘ein Witz'; nosaltres en diem ‘una broma pesada'.

 
 

Comentaris