KAFKA I CATALUNYA

"No els agradarem, en cap cas, mentre siguem diferents, és a dir, catalans. I ells mai no ens podran agradar mentre vulguin continuar dominant-nos"

"Quan, un matí, la Catalunya estatutària es despertà d'uns somnis neguitosos, es va trobar convertida en una bestiola monstruosa".

Si bé és indubtable que Franz Kafka no pensava pas en Catalunya quan va escriure La Metamorfosi, cal admetre que la seva frase inicial, lleugerament modificada, és prou escaient per a la Catalunya contemporània. En efecte, el darrer sexenni ha estat un veritable malson per a la ciutadania catalana i, ara que tindrem l'oportunitat d'esguardar-nos al mirall després d'haver conclòs el procés de reforma estatutària, podrem adonar-nos, esgarrifats, del producte de sis anys d'improvisacions, lluites intestines, mentides i frivolitats.

El penúltim capítol de la reforma estatutària – el pacte de finançament – ja va demostrar la inutilitat d'intentar re-negociar els paràmetres de submissió de Catalunya envers la metròpoli colonial. Per acabar-ho d'adobar, la propera sentència del Tribunal Constitucional del PP/PSOE evidenciarà l'autoritarisme endèmic dels espanyols contra Catalunya, tot intentant assimilar-nos a una regió amb especificitats de caire, purament, folklòric.

És patètic haver esmerçat tantes energies entrant en un joc en què l'Estat espanyol –sempre oposat a reconèixer qualsevol noció de bilateralitat amb Catalunya – ha demostrat una fèrria voluntat per solidificar l'exorbitant asimetria de poder entre Madrid i Barcelona. L'autonomia catalana acceptable per Madrid consisteix en permetre'ns triar el color de les parets de la cel•la, sempre que no posem en qüestió el funcionament de la presó. Tampoc ens permet posar en dubte les obligacions derivades del nostre treball forçat, és a dir, l'apropiació espanyola dels rendiments fiscals dels treballadors catalans; d'això en diuen, perversament, "solidaritat".

Ja fa mesos, el President Pujol va declarar – en referència al procés de reforma estatutari – el famós encadenat de frases: "Ens hem mirat i no ens hem agradat. Ens han mirat i no els hem agradat. I ells no ens han agradat". Una successió de valoracions correcta però incompleta: no ens agradarem mai mentre siguem hostatges dels espanyols i intentem gestionar la misèria de l'autonomia. No els agradarem, en cap cas, mentre siguem diferents, és a dir, catalans. Finalment, ells mai no ens podran agradar mentre vulguin continuar dominant-nos.

Els catalans tenim la responsabilitat de decidir si el retorn a l'autonomia de cartró-pedra i la política de "peix al cove" son un punt de partida acceptable després de sis anys d'esforç conciliador o bé si, per invertir la nostra decadència com a poble i obtenir la llibertat nacional, ens cal apostar per un sobiranisme desacomplexat.

La mort de la Catalunya estatutària, com la de Gregor Samsa a La Metamorfosi, és la condició imprescindible per alliberar-nos; així doncs, entenguem la propera sentència dels magistrats del Tribunal Constitucional dels espanyols com el certificat de defunció de l'autonomisme i una invitació a exercir el nostre dret a decidir. Al capdavall, potser caldrà donar-los-en les gràcies.

 
 

Comentaris