Per a un partit polític, una de les gràcies de tenir la presidència de la Generalitat és el control del calendari electoral. Només el president pot dissoldre anticipadament el Parlament i convocar eleccions: és una competència indelegable. I a més, la llei no l’obliga a consultar el seu govern per a fer-ho: és una competència estrictament personal (tot i que en aquest cas serà bipersonal, perquè Torra pactarà la data amb el president a l’exili, Carles Puigdemont). Quim Torra va donar per acabat el seu Govern a finals de gener compareixent de forma solemne a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, però no va convocar eleccions perquè no volia pagar el cost polític d’impedir l’aprovació d’uns pressupostos expansius que Pere Aragonès ja tenia pactats amb els comuns. Aquesta desconcertant mort en diferit del govern de coalició s’ha allargat molt més del previst per una inesperada pandèmia que ha fet materialment impossible la convocatòria electoral. I quan ja s’ha vist que era possible convocar (Euskadi, Galícia), el president Torra ha decidit allargar l’agonia per un motiu molt simple: la seva força política encara està amb els pixats electorals al ventre, enredada en la pugna interna PDeCAT-Crida. Com dèiem al principi, tenir la presidència et dóna el control del calendari, i evidentment cap president convocarà a les urnes si el seu partit no té ni candidat. En conseqüència, si les eleccions són finalment a la tardor, Catalunya haurà viscut gairebé un any amb un govern sentenciat a mort pel seu propi president.
Gràcies a aquest control del calendari, JxCat tindrà les eleccions en el moment més propici per als seus interessos (sempre i quan hagi resolt el seu tema intern). El 17 de setembre s’ha marcat la vista sobre la inhabilitació del president Torra al Tribunal Suprem. Els que en saben de tempos judicials diuen que en aquests casos el Suprem triga com a molt un mes a emetre sentència ferma. Col·locar les eleccions allà enmig garanteix a Puigdmont i a JxCat que el marc electoral sigui la necessitat de donar resposta a un nova agressió de l’estat contra les institucions catalanes (i contra un president de JxCat), en comptes de, per exemple, el debat sobre reconstrucció econòmica del país després de la pandèmia. Un terreny, aquest darrer, on altres partits són més creïbles.
Per guanyar, però, Jxcat necessitarà més coses a banda de col·locar les eleccions en el moment que més li convenen. Una de molt important és que la Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català no doni cap fruit interessant abans de les eleccions. En l’opinió pública s’ha instal·lat la idea que aquesta Taula és una aposta d’ERC i només d’ERC. Per tant, si la Taula progressa, si la Taula va bé, qui en surt reforçada és ERC. I a l’inrevés. Si no funciona, si no es reuneix, si no dóna fruits, el perjudicat és ERC. És d’esperar, per tant, que JxCat posi tants pals a les rodes de la Taula com pugui, almenys fins a les eleccions. Després ja tornarà la realpolitik.
L’altre gran cavall de batalla de JxCat serà sembrar per terra, mar i aire la sospita d’un nou tripartit. Els estrategues postconvergents saben que la victòria es jugarà en la frontera electoral entre ells i ERC. Hi ha quasi mig milió de votants que en el darrer cicle electoral han triat indistintament les dues paperetes segons quines eren les eleccions. Mig milió de persones que poden bascular d’un costat a l’altre i que, després de l’octubre del 2017 i amb els presos encara tancats, no volen veure el PSC ni en pintura. Els de Puigdemont hauran de fer jocs malabars, en aquest punt, perquè es tracta que no es parli gens del pacte de govern JxCat-PSC existent a la Diputació de Barcelona i en canvi es parli molt d’un hipotètic pacte ERC-PSC a la Generalitat. Però coses més difícil s’han vist, en política.
Eleccions en un moment de flamarada antirrepressiva, bloqueig de la Taula de Diàleg i sospita de tripartit. Les tres potes del tamboret electoral de Carles Puigdemont. Dissabte que ve, “Com guanyarà ERC (o no) les eleccions”.
