El paper d’un jutge en una democràcia és callar, és a dir, no prendre partit polític i aplicar les lleis de forma honesta, proporcional i ajustada al pols democràtic de la societat a la qual serveix. Però si la cúpula judicial d’un país ha estat nomenada a dit i amb l’encàrrec de sostenir, al preu que sigui, l’estructura d’un estat corrupte que necessita mantenir viva l’herència de quatre dècades de franquisme, aleshores aquesta cúpula es converteix en l’enemic de la democràcia. Com se sap, a Espanya alguns jutges, fiscals i magistrats del TC i del Suprem han fet carrera gràcies al seu carnet de partit o al seu vassallatge a l’executiu de torn. Fan un flac favor a la pàtria i a les lleis que asseguren que defensen quan emeten sentències polítiques, perverteixen delictes com el de rebel·lió o el d’odi, empresonen demòcrates o abandonen un acte al Col·legi d’Advocats perquè un representant legítim del poble de Catalunya denuncia que hi ha presos polítics.
La dignitat del president Torrent, l’obligació del qual és defensar la democràcia, la llibertat i la dignitat dels 135 diputats, contrasta amb el vergonyós posicionament polític del Fiscal en Cap de Catalunya i del president del TSJC, per cert, mai votats per ningú. Són, només, jutges d’ocupació en una terra que ni volen entendre ni estimen. Només hi són per defensar a ultrança una bandera. Menció a banda per a la degana del Col·legi d’Advocats, que, en nom de tots els col·legiats, va parlar de “tu” a una autoritat del país i la va voler fer callar, alhora que remenava Twitter durant l’acte per insinuar que el president Torrent ha trencat la convivència. I per trencar la convivència s’entén no acceptar la rendició i la humiliació.
L’1-O Madrid va descobrir que la seva pertinença a UE ho aguanta gairebé tot. Tot, menys la violència de les forces policials contra població desarmada. Europa és un club d’Estats, una concurrència d’interessos econòmics i poca cosa més. Però és un club que no vol ser assenyalat per tolerar pràctiques feixistes explícites a casa seva. D’aquí que l’estratègia del govern espanyol, amb l’aval del monarca, del PSOE-PSC i C’s, se centri ara en la repressió judicial. Gas a fons per intentar provocar el màxim de destrosses socials, culturals, polítiques i humanes possibles fins que la macrocausa contra l’independentisme arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans i algú els pari els peus. Però compte, perquè qui juga amb foc es pot cremar més ràpid del que pensa. Des de l’exili, el president Puigdemont i els seus consellers, però també Anna Gabriel des de Suïssa, tenen la missió de mostrar al món que Espanya és la Turquia de la UE quan al davant hi té ciutadans catalans, madrilenys, andalusos, mallorquins o d’on sigui, que es neguen a ser súbdits d’un règim corrupte i antidemocràtic. Si els exiliats catalans se’n surten, Madrid implosionarà.
És per això que de la fortalesa de l’exili depèn en bona mesura la supervivència del projecte republicà per a Catalunya. Però també l’esperança per a molts espanyols de construir un Estat amb valors propis del segle XXI.
