Jutges contra polítics

"Els tribunals poden inhabilitar els imputats, però què faran amb els que els substitueixin en els càrrecs i procedeixin d'idèntica manera?"

La resposta judicial de l'Estat espanyol a l'aplicació del full de ruta de la majoria parlamentària catalana enfronta dos poders de l'Estat amb intenció de sotmetre l'un a l'altre, el parlamentari al judicial. Òbviament, això atempta contra la separació de poders i la sobirania del Parlament, on els membres gaudeixen d'inviolabilitat en l'exercici del seu càrrec. Aquesta inviolabilitat que Carme Forcadell i Anna Simó han demanat a la jutgessa que els empari.

 

La inviolabilitat fa referència a la funció política del Parlament. Aquest no es pretén detreure de l'acció dels tribunals en assumptes no polítics, de dret comú. Encara que aquesta pintoresca institució de l'aforament s'acostumi a estendre en efecte a aquests assumptes i es faci per defugir l'acció de la justícia, la qual cosa no deixa molt ben parat el prestigi dels representants del poble.

 

No és el cas amb la funció política del Parlament i la seva concreció legislativa, que és sobirana. En el cas que l'acció política del Parlament sigui objecte de prohibició judicial, la taula i la seva presidenta es veuran en una disjuntiva: acatar la decisió judicial (prohibitiva) incomplint el mandat de la majoria parlamentària, o complir aquest mandat i, per tant, desacatar la decisió judicial. Si fa el segon, posarà al Parlament sota control judicial.

 

Es dirà que el Parlament català no és sobirà, com tampoc el TSJC és el Tribunal Suprem però, a diferència dels tribunals, el Parlament espanyol, dipositari de la sobirania, no la comparteix amb el Parlament català.

 

Per aquest motiu els partidaris de la mà dura judicial contra l'independentisme assenyalen que no encausen a ningú per les seves manifestacions o opinions polítiques, sinó per la comissió de presumptes il·lícits, com la desobediència. Perquè aquest és el nucli del problema: el tractar com una qüestió de legalitat per via de repressió judicial una que és eminentment política, que es planteja en el terreny de la legitimitat. Des de la legitimitat sol posar-se en qüestió l'autoritat dels tribunals -aquests concrets tribunals- per entendre la causa.

 

D'aquí que aquest procés sigui un procés polític, es vulgui o no. És polític perquè els subjectes de ser jutjats són polítics, amb objectius purament polítics i sostenen actuar en funció d'unes conviccions polítiques i morals. L'Estat nega aquest caràcter polític moral a la qüestió. Però això ho han fet sempre tots els Estats que s'han enfrontat a moviments de dissidència massiva i pacífica. Han anat pels dirigents, acusant-los i condemnant-los per la via penal ordinària.

 

 

El mateix Estat que insta l'acció dels tribunals en defensa de la legalitat és el que escomet presumptes activitats de guerra bruta, com l'anomenada Operació Catalunya. Per descomptat això no afecta la qüestió que aquí es tracta però dibuixa un context d'operació política en tots els fronts, un dels quals és el judicial. Per una multitud de raons es pot sostenir que el poder judicial a Espanya (inclòs ara el TC per tenir facultats que abans no tenia) no és independent del poder polític sinó, al contrari, el seu braç executor.

 

Reduir un conflicte polític amb un xoc de legitimitats (la sobirania del poble espanyol, la del poble català i els seus parlaments) a una qüestió penal, individualitzant la responsabilitat i, és de suposar, mirant de donar un escarment, no és una solució. L'explicació que es jutja la desobediència concreta de Carme Forcadell et al., no pot ignorar el fet que aquesta presumpta desobediència es va produir per obediència a un mandat polític d'un altre poder. Que darrere de Carme Forcadell hi ha centenars de milers, milions de voluntats. Que es jutja un símbol. Els tribunals poden inhabilitar els imputats, però què faran amb els que els substitueixin en els càrrecs i procedeixin d'idèntica manera?

 

Al final, si els que exerceixen els càrrecs són inhabilitats sistemàticament, cal fer un pas més i suspendre les institucions d'autogovern català. Això és el que demanen ja moltes veus de la dreta política i mediàtica. I arribats a aquesta situació el nacionalisme espanyol tindrà un problema constitucional per negar-se a reconèixer que té un problema constitucional.

 

Comentaris