Els jutges i el confinament

"Estem tan espantats pel virus que animem als polítics que ignorin la Constitució i ens privin de llibertats sense miraments"

Aquests dies llegeixo i sento molta gent criticar als jutges que eviten confinaments imposats per polítics. Els insulten i s'en riuen perquè, segons diuen, els jutges no en tenen ni idea, sobre salut pública i, per tant, no estan acreditats per decidir qui es pot moure amb llibertat i qui no. Discrepo. Discrepo radicalment. En aquest cas, els jutges estan fent una feina que hauríem d'agrair i felicitar, en lloc de criticar. La llibertat de moviment i de reunió són drets fonamentals en la nostra democràcia. Les persones ens podem moure i ens podem reunir perquè aquestes dues activitats són pilars bàsics d'una societat lliure. Si no tinguéssim por ens alegraríem que els jutges garanteixin aquests drets i evitin que els polítics es carreguin drets fonamentals quan els passa pel barret. Hem d'entendre la gravetat que significa que un polític (president, alcalde, ministre...) ens vulgui privar d'un dret bàsic en democràcia com la circulació o la reunió amb altra gent. El problema rau, precisament, en la por. En el pànic. Estem tan espantats pel virus (ens han espantat tant, diria jo) que animem als polítics que ignorin la Constitució i ens privin de llibertats sense miraments. I quan un jutge els atura, ataquem al jutge i defensem al polític que ens volia imposar un càstig col·lectiu. La por és la clau.

El terror és l'entrada per la porta del darrere de les dictadures. Els polítics tenen dues maneres d'imposar les seves decisions: amb la força policial i militar o amb la por. Evidentment que no vivim en una dictadura clàssica, però Occident ha trobat un mecanisme prou fi per governar tirànicament sense que ningú tingui gaire esma per queixar-se. Tal com deia George Orwell a 1984, la clau de tot plegat és mantenir el país en una guerra constant. En una lluita amenaçadora i patriòtica contra un enemic despietat i fantasmal. Res corpori i definible. Un ens salvatge que ens posa en perill i que només ens permet una estratègia defensiva: rendir-nos a l'Estat perquè ens salvi la vida. Fem memòria de com hem viscut des que va començar el segle XXI. Després de l'atemptat de les Torres Bessones, vam descobrir els conceptes Alerta groga, Alerta taronja i Alerta vermella, nivells d'alerta antiterrorista. Idees potents que ens mantenen en un estrès continu per un possible atemptat i que es basen en criteris que desconeixem. Una mena d'encanteri màgic en mans d'un grup d'iniciats que permet als governs prendre decisions contra la nostra llibertat. Escoltes telefòniques, seguiments, registres... La "policia del pensament" de 1984 juga un paper crucial avui en dia a la nostra societat i és, en part, gràcies a aquests nivells d'alerta que ens fan estar en una guerra invisible les 24 hores del dia. Quan la gent es va adaptar a l'amenaça terrorista, i pràcticament ni li feia por, va sorgir una nova amenaça fantasma: la prima de risc. Va aparèixer com a conseqüència de la crisi econòmica del 2008 i va tenir el mateix efecte que l'alerta antiterrorista. Cada dia les notícies ens anunciaven si la prima de risc havia pujat o baixat, i els ciutadans ens espantàvem o ens relaxàvem depenent d'aquesta dada que no enteníem. Una nova guerra incomprensible però que ens va disciplinar per acceptar qualsevol mesura restrictiva dels governs occidentals. S'havia de fer qualsevol cosa necessària per evitar que pugés la prima de risc, malgrat no saber ni tan sols què coi era allò.

 

I així ens hem plantat al 2020, uns deu anys després que ens comencessin a espantar amb la prima de risc i passats 20 anys de convivència amb l'alerta antiterrorista. El sistema té una nova amenaça espectral: un virus. Una pandèmia que ha fet escalar els mecanismes de control que els governs estaven utilitzant des de l'atemptat de les torres bessones. D'una manera nova i sorprenent: el biocontrol. Ara els governs no es conformen de saber què pensem (llegint-nos els correus, Twitter i els missatges de Whatsapp), tot d'una també volen saber les nostres dades mèdiques i castigar-nos o premiar-nos segons els resultats. Com deia l'escriptor Yuval Noah Harari: "La crisi del coronavirus podria ser un punt de no retorn en la batalla contra la nostra privacitat. Quan la gent ha d'escollir entre privacitat i salut es tendeix a triar la segona." Per això trobo que és molt important mantenir la calma i, sobretot, entendre que hem de defensar els nostres drets fonamentals. Si un polític (sigui qui sigui) vol privar-nos de llibertat, ha de fer-ho seguint mecanismes previstos i temporals com l'estat d'alarma. Em nego a criticar un jutge que defensa el meu dret a circular o reunir-me amb qui em passa pel barret. Perquè els jutges no pretenen promoure el contagi, simplement li recorden als polítics que els drets fonamentals s'han de respectar, que els governs tenen limitacions, que no poden fer el que els dona la gana. No puc estar més d'acord amb ells.

 

Comentaris