Fa molts anys que les dones sortim als carrers i a les places a cridar “prou violacions!” La constant i la historicitat del reclam haurien de generar una cada cop més gran reflexió entre els homes, i els hauria de fer promoure una radical descomposició de moltes masculinitats, però jo no confio que això passi, perquè penso que és aquest, precisament, el nus més gran: que gran part de les masculinitats exhibeixen, de diferents formes, amb diferents intensitats i matisos, la necessitat de negar o de controlar les dones.
Nosaltres, al llarg del temps, entre moltes de les coses que hem après, hem anat confirmant que la justícia “no és igual per a tothom” perquè és un instrument del patriarcat, i així ho diem avui per tot arreu. Potser sigui aquesta la transformació més radical de les darreres sortides als carrers i a les places: aquesta i el cada cop més gran nombre de dones que sortim. Correm el perill, però, de la banalització de la nostra protesta i de la nostra denúncia si a la violència segueix, quasi bé sempre, impunitat. Per això és urgent i necessari que ens desplacem, que ens traiem de sobre la justícia: les lleis masculines, la jurisprudència masclista i els jutges mascles. També cal que les dones jutgesses deixin de fer el joc al patriarcat. Cal, urgentment, que siguem les dones les que decidim quina és la nostra mesura de justícia i quins són els nostres referents de convivència, perquè les lleis ni ens representen ni ens són útils: a quantes assemblees feministes de les que s’han creat en els darrers temps els ha calgut un codi, un reglament o un conjunt de lleis per a funcionar, per exemple? què fa que funcionin?. Doncs aquesta és la mesura: el sentit comú amb què ens relacionem les dones, ens organitzem les dones feministes, ens repartim les tasques les companyes a les feines quan no hi intervenen jocs de poder.
Que la justícia és un instrument del patriarcat vol dir que és un conjunt d’eines útils a les relacions de poder dels homes sobre les dones, a la negació i a la invisibilització d’allò femení i de les dones: ens ho demostren els judicis, les sentències, els documents que argumenten, per exemple, per què els membres de la manada havien de sortir fa uns dies de presó. Ara no hi ha lleis a l’Estat espanyol, com a finals dels anys cinquanta, que defensin que si un violador es casa amb la dona a la qual ha violat ja no hi ha violació, però tenim lleis i jutges que invisibilitzen la violació i judicis que refermen la cultura de la violació quan obliguen a la víctima a demostrar el seu patiment: no podem seguir vivint dins aquesta legalitat que sosté les masculinitats que necessiten exhibir el seu poder.
El cotxe fosc d’un dels membres de la manada saltant-se la línia de separació de carrils i accelerant en sortir de la presó, l’altre dia, exhibeix una gestualitat terriblement masculina: la de l’abús, la del poder. La mateixa gestualitat que, ara farà dos anys, va exhibir el mateix home en un xat i en un portal de Pamplona sobre el cos d’una dona amb quatre homes més. La justícia els ha tret novament als carrers.
