Des de temps immemorials l’administració de justícia és un dels principals problemes del país. D’una banda, hi ha lleis que els poderosos fan redactar amb continguts favorables “pro domo sua”. I d’altra banda, el sistema legal no garanteix la peça fonamental que és la igualtat davant de la llei. Per exemple, hi ha personatges de la “jet set” que, condemnats per sentència ferma, no ingressen mai a un establiment penitenciari. Només cal recordar el tristament famós episodi dels Albertos, que s’han saltat a la torera totes les normes vigents mentre anaven a fer caceres amb el rei. O bé, n’hi ha prou de pensar que fins i tot els calendaris legals s’allarguen tant com per ser causa de sentències com la que finalment s’ha aplicat a l’ ex president del Barça, Josep Lluís Núñez. El procediment utilitzat va consistir a dilatar injustificablement una sentència que va trigar 24 anys a dictar-se. Ara, però, la sentència serà susceptible de recurs i, per tant, perquè no fer-ne durar la tramitació un període addicional, que si torna a ser de 24 anys més, òbviament equivaldrà a la impunitat. Atès que no hi ha costum de fer anar a la presó les persones de més de 100 anys, no és lògic que un procés judicial pugui durar tota una vida.
Hi ha també casos on els tribunals mostren una absoluta submissió als qui practiquen l’interessant exercici d’aprovar normes com ara el contracte d’acomiadament del director i el conseller delegat de Caixa de Catalunya que practiquen el vici solitari d’atorgar-se ells mateixos les pròpies indemnitzacions en cas d’acomiadament. Favors privats pagats pel contribuent amb diner públic, (600.000 euros més bicoques) que aniran a parar a les butxaques de Todó i Massana. A Bankia, hi hem trobat, també, un Rodrigo Rato especialista de cobrar de tres bancs a la vegada (cosa de dubtosa legalitat): Bankia, La Caixa i la Lazard. D’altres, com l’ACS de Florentino Pérez, utilitzen mesures cautelars per garantir-se indemnitzacions i així assegurar-se el benefici de l’explotació del magatzem subterrani de gas Castor en cas que la seva activitat sigui paralitzada definitivament. Per la mateixa regla de tres, l’empresa hauria d’estar obligada a indemnitzar l’Estat en cas de que el permís concedit resultés un negoci.
Un altre procediment és crear una fundació, que és el que va fer Félix Millet. És curiós que amb aparent rigor el Govern hagi dictat una llei que prohibeix les donacions als partits i que automàticament autoritza, en canvi, les aportacions a Fundacions. La més subvencionada de les quals a tota Espanya és la FAES del PP. En realitat, amb aquesta disposició d’aparent rigor el que es fa és legalitzar uns diners que deixen de ser possibles suborns i passen a ser considerats honorables transferències a l’estil Juan Roig (Mercadona). Potser ja seria hora que cada vegada que Repsol o Sacyr, posem per cas, tenen problemes i els ministres han de viatjar a l’estranger per salvar els mobles dels seus negocis, aquesta “gestoria” ens hagi de costar diners dels contribuents.
Les males pràctiques s’han instaurat entre empreses que no són únicament del sector obres públiques, sinó també de branques d’activitat molt diversificades. L’empresonat Díaz Ferran, per exemple, va barrejar dues competències exclusives de la Generalitat -el benestar social i el turisme – i es va treure del barret de copa del prestidigitador una competència nova anomenada IMSERSO, que suposa una doble violació de les atribucions del Govern de Catalunya. El president de Viajes Marsans és, per cert, col·lega d’Arturo Fernández, president de la Cambra de Comerç de Madrid i de la Confederació empresarial madrilenya i vicepresident de la CEOE.
Les coses tampoc funcionen amb exigència de control públic en el cas d’autopistes que deixen a les fosques – amb el perill que suposa- els conductors que paguen religiosament els peatges perquè els hi roben el fil de coure. Sembla lògic que en fer una concessió que permet peatges a l’ombra, tenir un túnel del Cadí més car que el de Montblanc, i unes tarifes tan cares que han fet perdre trànsit, compleixin l’obligació d’enllumenat o posin serveis de seguretat per impedir els robatoris. La Justícia també es mantindrà de braços creuats després que aquest cap de setmana una avaria hagi obligat el bombers a rescatar 150 passatgers atrapats a dos combois de rodalies. La causa ha estat també un robatori, però en aquest cas de contrapeces de la catenària. Rodalies cobra els seus usuaris, però no és capaç d’oferir un servei digne. Aqui se li acut que la Generalitat accepti com a traspàs de rodalies, uns trens infradotats, conservant les vies i el material mòbil. La conseqüència inevitable ha estat el “súmmum” de paralització d’un servei públic de primera necessitat durant quasi deu hores a la vora de Granollers, un nou incident que se suma a la llarga llista de problemes que aquest servei causa als seus usuaris.
Tot aquest panorama es dibuixa en forma de cobdícia i ineptitud. Els gestors de monopolis són, en general, uns executius incapaços i tenen com a prioritat l’enriquiment fàcil recolzat per les administracions públiques amb les quals treballen conxorxats. Com a conseqüència, les classes populars van caient en la pobresa i ens hem col·locat a prop dels límits i de la capacitat de resistir. En resum, els rics són escandalosament cada vegada més rics, i els pobres cada vegada ho tenen més difícil per atendre les seves necessitats. La taxa de risc de caure a la pobresa és a Catalunya del 26,3% i a l’estat espanyol del 29,6%. Aquesta és la situació pura i dura i totes les esperances que predica el govern Rajoy no es noten en els fets. Tot un símbol de l’endeutament espanyol és que finalment hem superat la xifra d’un bilió d’euros de deute públic i això no té sortida si no és a còpia d’anys. És en tot aquest pervers mecanisme que es troba a faltar la justícia que a l’antiga Roma definia la llei com a “ordinatio rationis ad bonum comune”.
Ens els països relativament lliures han funcionat les coses amb un model de “longa consuetudine inveterata”. Així, doncs, un requisit fonamental que pot legitimar una desigualtat econòmica no abusiva és la igualtat davant de la llei. El rei hi va fer al·lusió, referint-se als problemes fiscals de la filla i el gendre, assegurant que “todos somos iguales ante la Ley” (per més ducal que sigui la família). I, mentrestant, permet que es mantingui en el càrrec un cap de la policia en exercici que creu que si la qüestió catalana no es resol per la via civil també es pot recórrer a la via militar. La llista d’ofenses i humiliacions a Catalunya incorpora també un assessor del ministeri d’Hisenda que ha declarat que les autonomies no saben com funcionen realment les coses i no tenen dades per discutir les balances fiscals. Si és així, perquè durant tots aquests anys el govern central s’ha negat a fer-les públiques? No serà que aquesta evasiva indica una ocultació del dèficit?
S’ha dit d’Espanya que és un país prèsbita, perquè només agrada vist de lluny. Segurament per això, el ministre Margallo no ens amenaça amb l’infern, si no amb enviar-nos a l’espai sideral amb la rotunda frase de que serà “por los siglos de los siglos”. Amén! De fet, la idea central és “mía o de la tumba fría”, que és una estranya manera d’estimar.
