En un excel·lent reportatge de Slate.fr (“Per què Espanya té tantes dificultats per fer front al seu passat franquista?“), el magazine on line més prestigiós de França intentava descriure com la base de la transició espanyola no va ser la negociació entre diverses parts en conflicte, sinó unes determinades concessions fetes per unes elits franquistes que no tenien la més mínima intenció de permetre que les desallotgessin del poder. Un dels resultats permanents d’aquesta correlació de forces va ser la llei d’amnistia de 1977, que deixava en la més absoluta impunitat tots els crims -i criminals- d’una dictadura ferotge i genocida.
Des d’aquell moment, la justícia espanyola ha estat un búnquer que s’ha esforçat a resistir totes les demandes de les instàncies internacionals. La línia de continuïtat entre la magistratura franquista i l’actual és explícita i nítida i els seus tribunals han insistit en aplicar, una i altra vegada, la llei de punt i final de 1977, fins a l’extrem de defensar torturadors notoris de la policia franquista que s’han convertit en la millor explicació de l’essència del règim del 78. Un sistema que comença a finals del franquisme i que, ara, intenta perpetuar-se en Ciutadans, un partit que Slate.fr descriu com “un nou centre liberal en procés d’extremadretització exprés, com ho explicita el recurs explícit i constant als arguments del nacionalisme espanyol durant la crisi catalana“.
Però el fet és que ara la justícia espanyola -sempre autàrquica, sempre autoreferencial- es veu assetjada, creixementment, des del món civilitzat. No ja per la repressió arbitrària contra l’independentisme català, que també, sinó per sentències com la de la Manada, que diuen més sobre els jutges que sobre els acusats. L’ONU -mentre reclama insistentment que s’obrin judicis contra els criminals franquistes- ja ha fet públic un comunicat en que lamenta que “la suau sentència dels agressors de ‘la Manada’ a Espanya subestima la gravetat de la violació“. En definitiva, la justícia ho és menys quan més espanyola és.
