JUSTE POUR RIRE

"Aquella pantalla simbolitza la consulta de la Diagonal, feta amb els peus per no dir una altra cosa"

L'alcalde Hereu davant de l'ordinador, somrient els periodistes i procurant que no se li vegi la pantalla. Semblava una broma dels "Just for Laughs" fets a Montreal que ens posen als avions i als tegevés, però era la realitat: l'alcalde posava cara de tenir problemes i demanava ajuda als tècnics, un dels quals li aconsellava mentir als periodistes (és a dir, a la població) tot dient que el vot s'havia efectuat. "Sí, sí, exacte", assentia l'alcalde. I la càmera oculta que no hi era, que tot eren càmeres públiques, i els lectors de llavis confirmaven la sospita generalitzada. L'alcalde va mentir però, a més, va fer-se trampes al solitari. Hereu amb problemes davant del seu propi mirall, concentrat en aquella pantalla que ja és símbol de tota una forma de fer política.

Aquella pantalla simbolitza la consulta de la Diagonal, feta amb els peus per no dir una altra cosa; simbolitza l'ocultisme de l'opció C en tota la propaganda difosa per l'Ajuntament, simbolitza el sectarisme i el despotisme. Simbolitza les fugides endavant de l'estil Jocs Olímpics d'Hivern, dels quals poc més s'ha sentit parlar. Simbolitza el malbaratament de més de 3 milions d'euros en temps de crisi per a fer una consulta ciutadana fracassada, en la qual va vèncer l'opció que menys defensava l'alcalde. Una opció que en les fotografies de promoció de la consulta, i al contrari dels verds palmerars i arbredes amb tramvies brillants de les altres dues opcions, apareixia en un context hivernal i gris i sense fulles ni horitzó. I el ciutadà, és clar, se n'ha adonat.

El barceloní ha vist com aquest Ajuntament no només prescindia de la majoria del consistori en el traçat del tren d'alta velocitat, en un exercici del pitjor sentit antidemocràtic que hem vist en 30 anys, sinó que a més exercia contínuament la política del perquè ho dic jo. Un pacte PSC-PP vergonyant per al futur del castell de Montjuïc, una aposta demencial pel zoo marí, una regidora de Ciutat Vella que plega per la manca d'oxigen que li confereix el seu propi partit, una creixent sensació d'inseguretat ciutadana, unes apagades de llum només que plogui una mica, una despesa en autobombo digna de jutjat de guàrdia... Tot allò succeïa dins d'aquella pantalla, com un resum de tot el que reflectia el rostre d'Hereu. I als ciutadans sí que ens quedava una sensació estranya, com si hi hagués per a nosaltres efectivament una càmera oculta. Mirant-nos. Observant-nos. Algú rient-se de nosaltres.

 
 

Comentaris