Quan anem al supermercat, comprem aquell producte d’aquella marca que coneixem, que ens agrada i que ja ens inspira confiança. Quan al supermercat –i molts ho fan— canvien de lloc els productes, normalment el busquem fins que el trobem. Perquè el producte estigui a punt per quan nosaltres el necessitem, cal que l’empresa disposi d’una cadena de comandament eficaç, que el fabricant tinguin una bona xarxa de producció i de distribució, i un equip de màrqueting que ens faci veure les seves bondats. Ara bé, quan el producte canvia de format ja ens costa més. Quan hi ha dificultats en la presa de decisions entre els executius de l’empresa que el produeix, el producte se’n ressent. Si a més de format canvia de marca, l’elecció es complica més. El pas següent és evident: comprem un producte que s’assembli al nostre d’entre els que ens són més familiars del mostrari, i que fins llavors no havíem triat.
En política, la cosa no funciona massa diferent. Per triomfar cal un bon producte (projecte), uns bons dirigents, una organització que doni cobertura al projecte i als dirigents, i una marca reconeixible que sigui la que faciliti al ciutadà la seva elecció. En aquests moments, l’espai que representa la marca Junts per Catalunya solament compleix dos dels quatre requisits indispensables per assolir l’èxit: té bons dirigents i té un producte que –com a mínim—no és pitjor al del seus adversaris. En canvi, ningú diria que disposa d’una bona estructura orgànica –allò que tradicionalment s’ha conegut com l’aparell del partit— ni que hagi consolidat una marca que sigui reconeguda fàcilment per l’electorat.
Junts per Catalunya és l’hereva de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit que –des de la Generalitat— va agafar un país nacionalment silenciat pel franquisme, li va donar pulmó econòmic, imaginari de passat i de futur, i el va situar a l’aparador europeu. Junts per Catalunya és l’hereva de l’antiga JNC independentista i contestatària amb els seus sèniors de CDC. També és hereva de sectors progressistes desencantats del paper dels socialisme català i que han abraçat el sobiranisme com a contestació al menyspreu de l’Estat. O de sectors socials catalanistes que han cregut honestament en la via de la unitat per assolir objectius superiors que situen Catalunya al lloc que creuen que és mereix. I el que relliga tot aquest conglomerat d’opcions diverses però que el temps les ha portat a compartir un objectiu comú és el president Carles Puigdemont. Ell és la clau de volta del projecte transversal amb voluntat d’esdevenir unitari. Ell és el líder, però amb un líder no n’hi ha prou per tirar endavant un projecte col·lectiu. Cal una estructura i una marca consolidada.
Amb independència dels resultats de les eleccions municipals i europees del 26 de maig, tot fa pensar que Junts per Catalunya hauria de començar a pensar en funcionar com una organització normal. És a dir, amb una estructura eficaç i amb autoritat que pugui i sàpiga prendre decisions polítiques en benefici del projecte col·lectiu que representa. La imatge d’una banda assembleària no ajuda a fer penetrar el seu projecte polític. I, també dona la sensació, que la consolidació d’una marca reconeixible ajudaria a aquells a qui la follia de canvis de nom ha despistat.
Només es pot treballar de forma eficient pel futur d’un país si els líders que estan cridats a fer-ho –i no dubto que Puigdemont n’és un d’imprescindible— disposen de suport popular i d’una estructura de partit que faci arribar el missatge i l’anhel a la societat. Sense aquests mínims, els grans projectes polítics i els grans lideratges queden invisibilitzats.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
