Junts pel caos

"La història no deixarà en cap lloc honorable als que per oportunisme, mala cosciència o manca d'idees renunciaren al projecte convergent per molts motius"

De vegades em pregunto si Jordi Pujol, havent vist tot el que s’ha esdevingut en l’espai convergent, encara hagués fet públic la deixa que suposadament rebé del seu pare Florenci Pujol; o tal vegada, del que es penedeix és d’haver-se fet succeir en la persona d’Artur Mas a qui clarament li ha anat molt gran tota aquesta empresa de liderar el centre-dreta catalanista i el propi país. També podria ser i de fet aquesta és la meva tesi, que amb el transcurs del temps s’hagi penedit d’ambdues coses. Avui la post-convergència, abans cavall guanyador de totes les eleccions catalanes, navega organitzativament i ideològica a la deriva –seguim amb els símils nàutics- i es presa d’una situació que si no és caòtica ben poc li falta.

Malgrat la deixa, les innombrables comissions i cinc-mil Palaus i banques catalanes, el normal en una organització seriosa hagués estat depurar responsabilitats en les persones involucrades en els casos de corrupció i en aquelles que lideraven el projecte. Aquests darrers per un pecat d’obra o d’omissió davant fets realment greus i punibles. A Can Pujol, és a dir a Convergència, res d’això passà i el que es pretengué fou llançar un nou projecte amb lleugers retocs cosmètics per fer possible allò de canviar-ho tot per no canviar res de real. Així les coses un partit com el Pdecat nasqué tocat de mort i les successives organitzacions que com els satèl·lits orbiten en aquest món no són més que mers artefactes a glòria o pena de l’actual líder de l’espai convergent l’expresident autonòmic Carles Puigdemont.  

La darrera ocurrència –que ens diria el fenomenal creador d’independentistes- Mariano Rajoy té a veure amb l’establiment de Junts per Catalunya com a partit polític. Primer sembla que vol trencar amb el Pdecat per no sabem quantes incompatibilitats i ara ja comencen a preparar l’aterratge d’aquesta formació permetent d’entrada la doble militància. La cosa faria riure si del que es tracta no fos una cosa tan seriosa com la política i el reforçament d’un centre (i dreta) catalanista tan necessitat com avui totalment desaparegut i menystingut. És clar, com molts convergents saben, que l’abandonament del combat ideològic només ha servit per reforçar l’esquerra irresponsable i malgastadora d’ERC i Comuns i les pallassades de les CUP. Si tots aquests fan la independència –cosa sortosament del tot improbable- el país ben bé podria esdevenir una espècie d’Albània Kumbaià on el ferotge Hoxa podria ser una barreja tragicòmica d’Albert Pla, en Jaume Sisa i en Lluís Llach. D’arrencar a córrer.

En un país de ximples com el nostre on ben aviat es prohibirà dir que per Nadal matarem un gall i ens recomanaran, per contra, matar un bròquil a les festes d’hivern, ara és més necessari que mai abandonar aquesta desídia moral i manca d’ideologia que pregona tot allò que traspua Puigdemont i la seva cort –no dic de porcs però si de babaus-. L’estratègia de renegar dels teus principis, com ell mateix renegà de la independència durant el famós i trist octubre del 17, és un exemple de claudicació imperdonable i a més palesa un problema d’acomplexament impropi d’un líder que encara té els bemolls de dir que tornarà i que vol la independència. Qualsevol país normal, heus aquí el problema, atès que no ho som, té una força de centre-dreta que fa bascular el govern del país cap a interessos que tenen a veure amb la “real politik” i el sentit d’estat. I això vol dir un sentit de responsabilitat, d’honorabilitat davant la paraula donada i d’autoritat i jerarquia propis d’un règim democràtic.

 

És obvi que pel manteniment de la unitat d’Espanya que els generals perdedors, els seus partits i els polítics empresonats siguin els que tornin a l’arena política és sinònim de nova derrota i aquest cop sense pal·liatius de cap classe. L’exaltació suprema ve representada per la màxima del cofoisme  popularitzada en el “ho tornarem a fer”. És a dir, tornar a perdre o a deixar-nos aixecar la camisa pels "nostres"? De fet, la càrrega per aquests homes i dones és massa feixuga com per tornar a enfrontar-se amb l’Estat encara que sigui en so de broma com en la darrera ocasió. Una broma, i no en faig escarni, que els ha sortit cara a ells i les seves famílies. El seny per damunt de la vanitat, que alguns en tenen molta, hauria d’imposar-se i si realment volen fer un servei a la causa i a les seves famílies ara és un excel·lent moment per deixar la política activa. Si volen homenatges que els els facin però que trobin altres ocupacions alienes al futur polític del nostre poble. Insisteixo per ells, les famílies i el país.

Ja fa uns anys un executiu de la Coca-Cola va tenir la dubtosa habilitat de possibilitar que en un país del Golf Pèrsic la gent deixés de consumir aquesta beguda i es passessin massivament a la competidora Pepsi. Heus aquí la història de Convergència (i Unió), podent fer com la Volkswagen canviar la direcció, retocar el que s’havia fet malament i demanar perdó, aquí es seguí per la via lampedusiana que abans esmentàvem i com en el Regne de Nàpols i les dues Sicílies tot es corrompé, s’embrutà i acabà inevitablement a les papereres de la història. Avui hi ha un desert del centre a la dreta catalanista que els independentistes hem d’ocupar i ningú dins l’independentisme sembla voler. Els que si que el cerquen són els unionistes que en les seves diferents versions on també hi trobem antics convergents –Pascal, Campuzano, Barrio, Fernández Teixidó i llarg etcètera-, comencen a definir estratègies per aproximar-s’hi. La història no deixarà en cap lloc honorable als que per oportunisme, mala cosciència o manca d'idees renunciaren al projecte convergent per molts motius però en destacaré només dos: primer per renunciar a un gran projecte que va assentar les bases de la reconstrucció nacional del país i que avui, malgrat tot, en som deutors; dos per renegar d’uns valors hegemònics que tenen a veure amb l’admirable reconciliació feta pel Pujolisme de valors tradicionalment conflictius com són els d’ordre i llibertat. Això és, per si alguns no ho entenen, drets i deures pilars fonamentals de totes les democràcies avançades. No de monarquies bananeres amb deliris de quimeres republicanes com la nostra. Passin un bon estiu ple de salut. 

 

Comentaris