Junqueras refreda el procés

"És difícil resoldre el problema que s'ha creat. Molt difícil, però no impossible"

Algú pot pensar que miro enrere. Però després de la conferència del líder d'ERC, Oriol Junqueras, posicionant-se en contra d'una llista única dels sobiranistes en unes eleccions plebiscitàries, encara no he escoltat ningú que, de forma creïble, expliqui els motius de la decisió. I clar, la pregunta és evident: Per què Junqueras ha refredat el procés?

Des de la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut (27-X-2010), Catalunya ha viscut un malestar que ha anat creixent sense parar. El país es va sentir humiliat pel menyspreu de PP i PSOE que van utilitzar el braç judicial de l'estat, el TC, per desmuntar la legítima decisió dels catalans de dotar-se d'eines legals per respirar una mica. Dit d'una altra manera, els catalans aprovaven un Estatut que els alliberava una mica de la cotilla que els oprimia fins a l'ofec, sense treure-se-la. L'enrabiada va ser tant gran que 1,1 milions de persones van omplir els carrers de Barcelona al crit de Som una nació. Nosaltres decidim (10-VII-2010).

Com que la miopia dels governants espanyols els impedeix moure fitxa i tenir cintura, i acostumen a aplicar la doctrina del "aquí no es mou res", el malestar no va minvar. Dos anys després de la sentència van sortir al carrer 1,5 milions de catalans que reivindicaven Catalunya, un nou estat d'Europa (11-IX-2012). El in crescendo proconsulta va fer que el 2013, la Via Catalana, portes 1,6 milions de persones a agafar-se les mans pel dret a decidir, i el 2014, ja van ser 1,8 milions de catalans que van anar a Barcelona a fer la "V" per reivindicar votar el futur nacional del país. És a dir: 1,1 milions el 2010; 1,5 milions el 2012; 1,6 milions el 2013 i 1,8 milions el 2014. I tot això, amb cobertura de mitjans de premsa internacionals. Imatges que han donat la volta al món fins el punt de posar la causa catalana en l'agenda política internacional.

El punt àlgid de l'onada reivindicadora del dret a decidir i, cada vegada més amarat de sentiment sobiranista, es va produir quan el president de la Generalitat, Artur Mas, va treure les urnes al carrer el 9-N i, després, va anunciar que estava disposat a convocar eleccions plebiscitàries (i a no encapçalar la llista si molestava) sempre que la candidatura fos unitària i aplegués membres dels partits i de la societat civil.

Mas va aconseguir generar encara més il·lusió en la societat catalana. Primer, perquè allunyava el fantasma de les picabaralles i les baralles partidistes que tant podien perjudicar el procés. I, segon, perquè recollia les tesis de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d'Òmnium que exigien unitat als partits. La proposta de Mas va sintonitzar tant amb el sentiment de la societat civil i de l'ANC que aquesta entitat va decidir que la seva proposta, la Declaració de Cornellà, seria molt igual a la proposta del president.

Per tant, si cada vegada més catalans estan a favor de caminar cap a unes plebiscitàries que fotografiïn el país, si el president de la Generalitat (el líder polític més creïble i amb més reconeixement exterior) està estirant del projecte, si la societat civil (ANC i Òmnium, entre altres) estan a favor de les llistes úniques, per què Junqueras desinfla el globus? Per què Junqueras es desmarca del president de la Generalitat, de l'ANC, d'Òmnium, per tant, del gruix de la societat civil? Per què Junqueras ha decidit tirar un gerro d'aigua freda sobre el procés?

No s'entén el plantejament del líder d'Esquerra. Ni des del punt de vista electoral (Mas va anunciar que si les eleccions plebiscitàries sortien bé ell no es tornaria a presentar, per tant, Junqueras tindria el camí lliure per optar amb garanties a la presidència de la Generalitat); ni des del vessant social (ha frustrat moltes il·lusions, i l'entusiasme de força catalans que ja s'imaginaven una llista de país potent, plural i transversal, entre ells l'ANC i Òmnium); ni des de l'aspecte moral (no pot creure que la seva és l'única veritat i que la resta, el gruix de la societat civil, estan equivocats).

És evident que la comunitat internacional entendria millor una llista única per la independència perquè el missatge d'unitat és imparable. En canvi, Junqueras ha desinflat aquest globus. No l'ha punxat, però la desinflat. I ara caldrà renovar els esforços per tornar-lo a posar on era. Tothom dóna per fet que Mas i Junqueras estan obligats a posar-se d'acord. El que no se sap és en què. Un, el president de la Generalitat, amb el suport de l'ANC i d'Òmnium, aposta per una llista única. L'altre, el líder d'Esquerra, amb el suport d'ell mateix i del seu partit, vol llistes separades. No li molesta fer actes conjunts, campanyes conjuntes i governs d'unitat conjunts, però vol anar separat a les eleccions.

És difícil resoldre el problema que s'ha creat. Molt difícil, però no impossible.

Una última reflexió: si els partidaris d'una Catalunya independent es presenten amb una llista única a unes plebiscitàries i perden, segurament l'anàlisi seria que els partidaris de la independència no han tingut prou força per convèncer la majoria del país a fer el pas. Però si es presenten en llistes separades, i els partidaris de la independència perden, el comentari seria que difícilment podien convèncer els catalans que el seu camí era el millor si havien estat incapaços de posar-se d'acord per anar junts.

Encara es pot rectificar!

 
 

Comentaris