Els nostres joves, en perill

"Cal oferir-los un nou discurs polític sincer, vibrant i patriòtic amb el qual s’identifiquin"

Sempre resulta temerari posar al capdavant d’un país a qui no coneix els mecanismes de la psicologia col.lectiva de la seva gent. La conseqüència, en el nostre cas, són les cares d’astorament i pànic dels polítics catalans (siguin del color que siguin) quan veuen els joves catalans actuant amb la precisió i contundència d’una legió, mentre els bàrbars del CNP tremolen a la Pça. Urquinaona de Barcelona. Com ha pogut passar això?, es pregunta tothom.

Fa ja gairebé vint-i-set anys Carles M. Espinalt escrivia sobre nosaltres: “quan ens promouen enlluernadors espectacles per entretenir la gent que se la té reduïda a un estat d’esclavatge o en una simple immaduresa política, s’intensifica el risc d’una situació de violència”. No he pogut evitar recordar aquestes paraules a l’hora d’intentar interpretar l’esclat de ràbia que hem vist aquests dies en els carrers de les principals ciutats catalanes. Em vénen al cap les performances dels darrers 11 de setembre on tothom quedava meravellat, i el món (ens deien) ens mirava. Era la manera que tenia l’oficialitat independentista de mantenir-nos distrets mentre anaven fomentant l’infantilisme polític entre les rengles dels partidaris de trencar amb Espanya.

La tònica habitual eren discursos benèvols amb tothom. El poble espanyol era el nostre amic i ells també hi guanyarien amb la nostra independència. Tampoc  ens deixaria sols Europa, perquè mai no permetria la imatge de la policia retirant urnes o empresonant a dirigents polítics. “Mai no gosarien fer coses així!”, es repetia des dels altaveus del règim nostrat. La candidesa política fomentada pels nostres dirigents durant dècades, convertia Catalunya en un terreny adobat perquè totes aquestes falòrnies esdevinguessin dogma de fe.

El Primer d’octubre va començar a fer despertar a molts dels que havien combregat amb rodes de molí. Ni els espanyols semblaven els nostres amics, ni Europa era aquella arcàdia de democràcia que ens havien venut. Vam descobrir que les paraules farcides de còlera del falangista Ledesma Ramos pronunciades l’any 1931, estan ben arrapades en la mentalitat de gran part del poble veí: “Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de nuestro país, aparece de modo diáfano que la unidad nacional peligra tan solo en Cataluña, donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora”.

Aquell dia del referèndum, i les seves conseqüències judicials en forma de sentència venjativa, han posat al descobert per a molta de la nostra gent, les dèries, els deliris i els prejudicis que són la naturalesa pròpia dels espanyols. Com combatre aquesta mena de bogeria col.lectiva?

Orfes els catalans de líders capaços de flairar mínimament com es mouen les dinàmiques polítiques (i els seus protagonistes) a l’estat espanyol, sempre ens acaben esclatant a la cara les dramàtiques conseqüències de tot plegat. Ara, la sensació d’impotència i d’humiliació ho ha desbordat tot.

 

Els polítics catalans confiaven que encara quedava llana al clatell dels seus votants. Però han estat molts dels nostres joves els que han decidit deixar de dir “beeee!. Han tirat pel dret i volen fer justícia pel seu compte. Conscients del final del relat polític de tota una generació, veuen l’encarar-se físicament amb la policia com l’únic camí de sortida.

Ja en són 28 els empresonats i no podem permetre que això segueixi. Cal oferir-los un nou discurs polític sincer, vibrant i patriòtic amb el qual s’identifiquin. Que vegin que aquesta és la millor pedra que podem llençar contra Espanya.

 

Comentaris