No és d’ara, fa anys que arriben de menors sense referents familiars a destí procedents del Magrib i de l’Àfrica subsahariana, principalment. Els que el ministeri del ram anomena tècnicament MENA (menors estrangers no acompanyats). Des de finals dels noranta se’n va començar a teoritzar i a actuar més coordinadament en l’acollida, però és anterior, igual que la immigració adulta. El 2001 solien ser nois d’entre 15 i 16 anys, però el 2005 la Generalitat acollia infants de 10 anys que havien creuat l’estret de Gibraltar.
Durant el 2018 han passat per la xarxa d’acollida i tutela de la Generalitat de Catalunya 3.649 joves sense referent familiar al país, majoritàriament magribins i subsaharians. Els dos primers mesos del 2019 han estat més de 400, i amb previsió que se superin els 5.000 al llarg de l’any. Cal donar-los acollida i oportunitats per a la inserció social i laboral si no volen retornar amb les seves famílies, que majoritàriament no ho volen perquè solen venir d’acord amb elles (i en contacte amb elles) per trobar futur per a ells i un mitjà per col·laborar en el sosteniment familiar.
Sempre he defensat que la repatriació massiva no és en cap cas el model, però és un model llaminer des de la xenofòbia política i més si és a prop d’eleccions molt obertes. El treball amb les administracions dels països d’origen és imprescindible, com els centres de formació laboral i acollida a Tànger que es van obrir durant el mandat de la consellera Carme Capdevila amb cofinançament amb el govern marroquí i els projecte que els acompanyava, però ni suficient ni LA solució. Com concloïa un dels estudis dels darrers 20 anys sobre la casuística dels menors sense referents familiars, el de la Fundació Bofill de finals del 2005 (Menors que emigren sols del Marroc a Catalunya, de Marta Comas i Violeta Quiroga) fer actuacions quirúrgiques amb famílies i associacions en origen no modifica el problema estructural per a infants i adolescents, que és la falta de polítiques públiques de millora del sistema educatiu, de suport a les famílies i d’incentiu al mercat laboral perquè no expulsi els més joves.
Mentrestant, ens toca acollir-los com millor puguem i oferir-los noves oportunitats mentre treballem coordinats i coimplicats amb els governs d’origen i el ministeri (que és qui té les competències en estrangeria). Ni amagar el cap sota l’ala, ni utilitzar-los políticament, ni fer oportunisme.
