Com totes les dites i frases fetes, l’expressió catalana ‘ésser fals com l’ànima de Judes’ prové de la saviesa popular. Tots els pobles tenen les seves i és important conèixer-les i fer-les servir perquè, a més de constituir un patrimoni lingüístic, il·lustren molt gràficament l’actitud que té cada poble davant la vida. Són l’expressió de les seves arrels culturals, de la seva filosofia, del seu tarannà i del seu codi ètic i moral. Si avui en recullo aquesta, ‘ésser fals com l’ànima de Judes’, és perquè cada cop que veig per televisió José Borrell, ministre d’Interior espanyol, no puc evitar recordar-la. És una frase que, òbviament, al·ludeix a la persona fal·laç, falsària, farsant, falsificadora que tergiversa la veritat per tal d’obtenir-ne un rèdit favorable als seus interessos.
En el cas de Borrell, però, hi ha l’agreujant que ho fa amb el cinisme més exacerbat, que és el cinisme de l’escola de polítics execrables com Richard Nixon o José María Aznar. Nixon, com sabem, va haver de plegar, i Aznar, president d’una fundació d’ultradreta i ultranacionalista espanyola, hauria de ser portat emmanillat davant d’un tribunal penal internacional per crims contra la humanitat. Recordem les seves famoses paraules: “Les estoy diciendo la verdad. Pueden estar seguras, todas las personas que nos ven, que les estoy diciendo la verdad. El régimen iraquí tiene armes de destrucción masiva”.
No hi ha mentida més malvada que la del cínic. I Borrell, com Aznar, és un cínic que menteix sistemàticament i sense escrúpols. De fet, és tan elevat el seu autoodi català, és tan malaltissa l’autofòbia que sent pels seus orígens, que nit i dia, a fi d’apaivagar la dissonància cognitiva que pateix, barrina de quina manera podria fer més mal a la llibertat de Catalunya. Diuen que en aquest món hi ha d’haver de tot, i Borrell és un polític que experimenta un plaer morbós i malaltís blasmant el seu poble. És, en definitiva, la versió més galdosa i estrafolària del negre retratat a ‘La cabana de l’oncle Tom”; és, ras i curt, la viva imatge de l’home que, com Albert Boadella o Albert Rivera, si fos negre, seria del Ku Klux Klan.
Aquests dies hem vist José Borrell a Brussel·les afirmant que els mil ferits per les pallisses brutals de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil al poble català, l’1 d’octubre de 2017, així com les imatges que ho mostren i que tot el planeta ha vist, són falsos. Tot, segons ell, són “fake news”, notícies falses. I ha afegit: “Moltes de les imatges corresponien a actuacions que s’havien desenvolupat en el Xile de Pinochet”. No cal dir que aitals declaracions provoquen la riota de la BBC, de la premsa gràfica internacional i de totes les televisions que van enregistrar els fets amb les seves pròpies càmeres. Jo mateix vaig enraonar amb diversos observadors internacionals i em comentaven que estaven esfereïts del que havien vist. No podien creure que un Estat de la Unió Europea arribés a un grau tan paroxístic d’odi contra un poble, el poble català, fins al punt d’apallissar-lo per votar per poder ser lliure.
La resposta immediata de la consellera de Sanitat, Alba Vergés, a Borrell, va ser aquesta: “Men-ti-der! Prou de mentir i de menystenir la feina i la paraula dels professionals sanitaris. Més de mil persones van ser ateses per les brutals càrregues policials de l’Estat espanyol l’1-O. La veritat s’imposarà malgrat les vostres invencions“.
Temps enrere, el 10 d’octubre de 2018, arran de la sanció que la Comissió Nacional del Mercat de Valors havia imposat a Borrell per la venda d’accions d’Abengoa quan era conseller de la companyia i disposava d’informació privilegiada, l’economista Xavier Sala-Martín ja l’havia definit d’una altra manera, a més de mentider. El va definir com a gàngster: “En un país normal, els gàngsters que fan servir secrets empresarials per fer diners van a la presó. A Espanya, a aquests gàngsters els fan ministres.” I quan Borrell va dir que “l’independentisme donava una mala imatge d’Espanya”, Sala-Martín li va respondre: “Qui dóna una mala imatge d’Espanya són els lladres, els corruptes i els consellers que enfonsen empreses i venen les seves accions sabent que les han enfonsades”.
Quaranta dies més tard, eren els indígenes nord-americans els qui blasmaven Borrell. El definien com a “racista”, “supremacista” i “negacionista” després que hagués dit això: “Els Estats Units van néixer amb una independència pràcticament sense història; l’únic que van fer va ser matar quatre indis. A banda d’això va ser molt fàcil”. Doncs sí, certament cal ser molt racista i molt supremacista per negar un genocidi que va suposar la destrucció de nacions índies senceres i la mort de dotze milions d’éssers humans. Però només eren indis, és clar. Un indi és menys que un ésser humà, i, per tant, la mort de dotze milions d’indis, la quantifica Borrell com la mort de “quatre indis”.
El pensament racista de José Borrell està en diàfana consonància amb la seva ideologia ultranacionalista espanyola. El racisme i el supremacisme són inherents a l’ultranacionalisme espanyol. L’any 2017, Borrell ja va definir Catalunya com “un país malalt” que calia “desinfectar”. És tot el que dóna de si aquest patètic personatge que amb les seves declaracions degrada la condició humana. Veure’l per televisió, tanmateix, no indigna ningú, no té prou entitat per a això. Només és un pobre home, un pobre home amarat de ràbia que s’estarrufa estúpidament com més esperpèntica és la imatge que dóna de si mateix.
