Jordi Graupera, The Guy

"Fa molts anys que Graupera es prepara per fer el discurs que va fer i per tot el que pot venir després"

Vist el panorama nacional, jo ja sabia d'abans que qualsevol cosa que sortís del neocòrtex de Jordi Graupera donaria per fer córrer xampany, però he de reconèixer que no m'esperava que el seu discurs fos tan desmesuradament acollonant. Recomano que ningú no es quedi amb les notícies que en resumeixen el contingut perquè, més enllà de les propostes concretes que va fer per a Barcelona, l'independentisme i la renovació de la cultura política, es va adreçar als seus interlocutors des d'una categoria espiritual i intel·lectual que és impossible de resumir. És a dir, el més trencador i progressista de la seva conferència no van ser les propostes trencadores i progressistes sinó la ubicació moral des d'on va explicar-nos-les.

 

Per primer cop des que m'hi veig, algú amb ambicions polítiques va parlar-me sense tractar-me d'imbècil o de menor d'edat. No us passa que, quan un polític parla -a Catalunya i arreu-, tens la sensació que no t'està dient la veritat, la seva veritat? No que menteixi en el sentit més estricte de la paraula, sinó que abaixa el seu nivell, que no t'explica el que realment pensa ni el que realment creu que passa, com si et manqués la intel·ligència per entendre la seva visió particular de la realitat o com si no volgués cedir-te el poder de conèixer-la. Si els sentíssim en off-de-record veuríem que diuen coses molt diferents i molt més interessants.

 

Aquesta distància siberiana entre les seves percepcions i el que acaba sortint de llurs boques rebaixa els discursos a una tirallonga d'idees impersonals i enllaunades massa petites i quadriculades per encabir la complexitat dels fenomens polítics. Per això quan surten a les notícies o als programes no cal parar gaire l'orella per copsar què diuen, una mica com amb els futbolistes després d'un partit. Pots estar preparant el sopar perfectament. Això ho idiotitza tot. A nosaltres, que no exercitem el judici, i a ells, que amagant-se acaben reduint-se a la seva pitjor versió. Si amb un discurs superficial més o menys passen, no es veuen amb el deure ni l'obligació de pensar amb més píxels.

 

No m'ho invento jo, que ens volen lluny de la política concreta. Per què als votants independentistes sempre se'ns ha amagat la naturalesa de les incomptables i inacabables negociacions entre els nostres partits? Per què en tots aquests anys no han obert mai les portes dels despatxos per compartir les seves desavinences i obrir el debat als mitjans, als líders d'opinió, a les xarxes, a les associacions ciutadanes, als grups de whatsapp i a les sobretaules? Imatges borroses com "anem bé" o "falten alguns serrells" són la resolució màxima a les quals hem pogut aspirar els ciutadans, la plebs. Fins i tot la CUP, que defensa una democràcia més participativa i que l'aplica en la seva estructura interna i social, ha estat còmplice i protagonista d'aquest secretisme paternalista, discriminatori, classista, oligàrquic.

 

 

A Graupera, ja us ho dic ara, li diran xuleta. I una mica xuleta sí que és, com tothom que és prou bo per saber que és bo de veritat, però el seu discurs va estar als antípodes de la pedanteria política que han demostrat els nostres dirigents. Pensar que tens idees millors -més útils- que les dels altres no és pedant. El que és pedant, frívol i irresponsable és dir que tens alguna cosa bona a oferir al món sense creure-ho o sense tenir-la molt ben pensada. El que és pedant és que darrere dels teus plans públics no hi hagi una adhesió sincera i cabassos d'hores de reflexió. I vés tirant i ja veurem. És pedant dir que faràs la independencia sense saber com fer-la i demanar el vot per legitimar un president concret sense saber com investir-lo. I també fer veure que renunciar-hi no és un frau electoral. El que és pedant és que els compromisos que estableixes amb els altres no sorgeixin de conviccions honestes i meditades.

 

Fa molts anys que Graupera es prepara per fer el discurs que va fer i per tot el que pot venir després. No s'ha preparat a la catalana, que passa per anar grimpant en la jerarquia políticosocial del país a cops de colze o raspallades. Va posar un oceà entre aquest món i ell. S'ha preparat dedicant temps, esforç i talent a forjar les conviccions amb les quals ara vol ajudar el seu país, sentint-s'hi genuïnament vinculat i fent-se'n responsable. Per a mi, això és una mostra de respecte i m'inspira confiança. Per això quan diu que vol dur aquest projecte personal "fins al final, fins a les últimes conseqüències", jo me'l crec. Per això penso que és el nostre home. Com li dirien allà, he's The Guy.

 

Comentaris