Joker, sense màscara

"L'oblit és la nova forma d'exclusió"

Una revolució que neix de la ira i de la còlera provocades, no per defensar unes idees, sinó per qui se sent ignorat en una societat que hauria d’escoltar-lo. En Joker és la ira reaccionària que busca, davant la malaltia de la seva mare, els abusos del seu pare, l'exclusió social i la falta de reconeixement, tenir una família, l'aplaudiment del públic, el suport dels seus amics i ser útil a una societat que res no vol ni pot oferir. La ira d’en Joker és la ira del fill abandonat pels seus pares al bosc. Només vol tornar a trobar-los. En Joker no necessita canviar les idees per a canviar el món; necessita només la decepció per unir-se a una revolució que troba en la violència un llenguatge clar i nítid amb el qual expressar-se. La pel·lícula que molts consideren violenta és essencialment trista i descoratjadora, ja que alerta de la solitud dels exclosos, d'aquells que són ignorats per la societat. La clau pot estar en l'apel·lació que podria haver exclamat en Joker: no té cap sentit que tinguem dret a expressar la nostra ràbia si ningú està disposat a escoltar-la. Des d'aquesta perspectiva, no és estrany que Warner produeixi la pel·lícula, no per a celebrar la revolució violenta, sinó per a celebrar la tornada del fill pròdig que demana tenir dret a una família, a una mare, a tenir amics, a un treball digne i el respecte dels seus conciutadans. La ira d’en Joker és un crit a l'ordre, destruint-lo. En Joker no vol canviar el món ni les seves condicions; simplement demana que respectin la seva existència.

El film Joker de Todd Phillips que interpreta, o caldria dir que s'apropia, l'actor Joaquín Phoenix, s'uneix a altres films com Matrix que profetitzen i mostren aquests espais foscos en els quals vivim però que no ens atrevim a mirar. Si Matrix mostrava la substitució del virtual per la realitat, Joker revela la còlera dels desposseïts quan s'adonen del poder que suposa constatar que ja no tenen res a perdre, facin el que facin. La violència/llenguatge d'Arthur Fleck és producte d'un ascens a la sòrdida veritat de la seva vida més que del descens a les zones abissals de la seva malaltia: "la pitjor part de tenir una malaltia mental és que la gent espera que et comportis com si no la tinguessis". Dit d'una altra manera, la malaltia s'ha d'amagar als ulls d'una societat malalta que no vol prendre consciència del seu mal. És el monstre que, després del seu primer abús, s'adona de tot el potencial de destrucció que posseeix. La violència d'Arthur no pretén contribuir a cap revolució. Però quan s'adona que una part de la societat de Gotham emula la seva set de destrucció, s’envesteix com a líder. La idea de l'encarnació del mal en la figura del pallasso té en els EUA una llarga tradició basada a convertir-lo en expressió de la seva por, com vaig tractar en un anterior article publicat Els pallassos i les seves disfresses, i que troba en la figura del clown una metàfora perfecta dels fantasmes que assolen a la societat, entre els quals destaquen l'abandó i la solitud.

 

La pregunta que es filtra en tota la pel·lícula és, què ha de passar perquè les elits, els Estats, no abandonin a aquells que ja no els són útils per als seus propis interessos. L'oblit és la nova forma d'exclusió. El que esglaia d’en Joker no és la violència que infligeix sinó que aquesta es converteix en una forma de teràpia col·lectiva, de catarsi i curació social. Una violència sense causa aparent però amb milers de tràgiques històries personals que la doten de sentit. Un film que només creu en el Joker i ho celebra, que dóna l'esquena a tota esperança, ja que treu més que dóna. Joker mostra una societat on, per canviar les coses, és més vàlida la violència que la raó.  

 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?