Unes amigues es troben al carrer dos mesos després i no s’abracen, abaixen la mirada. Una àvia li somriu amb els ulls a la peixatera del mercat, però la mascareta l’ofega l’alegria, fa temps que no veu els nets. Els mesos que et roben quan potser te’n queden pocs fan més mal, són més injustos. Dos nens juguen sols, a dos metres de distància, engabiats en unes caselles dibuixades amb guix a terra, amb una mestra exercint de policia, i no de docent. Una cadira al replà per xerrar cinc minuts quan li portes la compra a la teva mare i no pots entrar a casa, la teva. Fer l’amor, sense petons. O no fer-lo perquè aquesta setmana he hagut d’ajudar un veí amb nens, i no sé. El dubte, el risc, la renúncia al plaer. Soc sota casa teva. Puja. No, millor surt al balcó. Els Capuleto i els Montesco. Així no, m’estimo més no sortir de casa, de la cabana. És culpa nostra. No, la culpa és massa catòlica per ser nostra. La joia de viure l’hem perdut, la recuperarem?
La primera cervesa de la fase 1 en una terrassa, posant-nos i traient-nos la mascareta. Quin pal, demà no torno. Caminar una hora per dinar amb les amigues deu setmanes després, que no me’n refio al metro. Veure’ns i beure’ns. Cita prèvia en una llibreria, per comprar sense tocar, sense olorar els llibres. Una amiga m’abraça i plorem. Quines bledes! Ballem a la terrassa, però surt una veïna i ens crida si no ens fa vergonya fer això a la nostra edat. Fer això: el contacte humà. Caminar assenyalant qui no compleix les normes no és caminar, és patrullar. La por ens ha dominat, anestesiat. La mort ha esdevingut tan mediàtica i quotidiana que només pensem en fer-ho bé per sobreviure. Com si el gel hidroalcohòlic i l’absència de contacte físic no fossin una mort lenta de la part més humana. Kafkià. Per sobreviure, sacrifiquem, voluntàriament i sense garanties de veracitat, tot allò que fa que pagui la pena viure: la sociabilitat, el sentiment de comunitat i la proximitat. Amb la pandèmia, a més, s’accepta sense qüestionar-la la limitació dels drets fonamentals. Viure en un règim de vigilància social també és perdre la llibertat.
La nova normalitat i la vella policia, la d’aquí, sí. Mossos connivents a plaça Bonanova i garrotades i detencions a la Vila de Gràcia. La repressió de sempre per fer res, que es veu que l’estat d’alarma aboleix el dret de protesta. Mentrestant, l’auditoria més gran de la història no arriba. Aquí, la culpa no la té només Madrid. Si alguna cosa cal desconfinar són els drets i les llibertats. Escalfem a la banda i tornem a ocupar places i carrers. Si se’ls queda l’extrema dreta la sortida de la crisi serà en clau autoritària, ultraliberal i recentralitzadora. Classista, racista i masclista. Quan la gent té por fàcilment s’apropa als populismes. Només cal un líder per repetir la història, o no tenim memòria? Per l’habitatge i els drets laborals, contra la crisi i la violència masclista, hi hem de tornar a ser. I més ara que PSOE, UP i els Comuns han triat a Ciutadans com a companys de viatge. No sorprèn, és el model Barcelona, el del Règim.
La distància física no pot ser més distància social. Una pobresa cronificada i una exclusió agreujada per l’atur. La infància en risc i sense accés a l’educació. No disposar d’una llar digne. Emergència alimentària i no poder cobrir les necessitats bàsiques. Que hagi de ser el projecte lliures – i no les institucions públiques – qui recapti fons per projectes socials que combaten les mancances estructurals que hi ha entre la població més vulnerable, té tela. Les xarxes de suport són allò millor d’aquesta crisis. Conservem-les, alimentem-les, creem vincles i comunitat. La caritat es manifesta mitjançant la distància, el canvi social amb l’activisme dels noms i cognoms, de les històries i les vides. Militem plegats al CDR del cuidem-nos, que aquí ningú pot deixar anar la mà de ningú.
Les normes no ens poden deshumanitzar, no ens poden paralitzar. El risc de rebrot no pot ser la nostra cadena perpetua. No podem viure permanentment angoixats, amagats. O bé li trobem un nou sentit a la bona vida, al plaer, o bé comencem a organitzar un moviment de resistència per defensar-los. Contra tot autoritarisme, que la joia de viure sigui la nostra revolució.
