Jocs de solitaris

"Governar per omissió és tant estúpid com no baixar del tren per a guanyar un partit del futbol"

La política a Espanya és cada cop més un joc de solitaris. Com en les cartes, un juga amb ell mateix sobre la taula. A vegades els espavilats fan trampes a favor de si mateixos, com qui s'autoabasta l'ego, o maximitza la vanitat. Es volen sentir invencibles fins i tot en el solitari. Mal esquer aquest per a un governant en mig d'una antàrtida de gel que pot cristal•litzar i deixar-lo en el captiveri com acaba de succeir amb el vaixell rus Akedemik Shokalskiy. No sempre es pot alliberar a aquests governants, doncs ells saben exclusivament allò que busquen: a millorar les condicions de la societat, o a perdurar en el poder. En el primer supòsit és discutible la seva manera de procedir; en el segon és nefasta la causa i l'objectiu. Perdurar no és governar, igual que l'amabilitat en les formes no necessàriament significa aquiescència o condescendència. "L'amabilitat –diu Heinrich Böll- és la forma més segura del menyspreu".

L'actual escenari espanyol és un tauler de solitaris. Rajoy habita en l'absència, que és desdeny; es deixa portar pel temps, que suposadament "tot ho arregla", com deia el vell general, i practica fins cansar-se aquell consell de Franco al Príncep Juan Carlos: "Més val Príncep mut que tartamut". És a dir, llengua recollida i cara de estaquirot o de Don Tancredo. Allò important és no dir, no comprometre's, no mullar-se... Ulls que no veuen, cor que no sent. Així els hi va des de la Meseta, poblada de nacionalistes castellans, indignats pel nacionalisme dels catalans que aspiren a un somni: la independència.

Però més enllà de l'Ebre les coses no van molt millor. Es parla en privat, segons diuen a la Generalitat, s'embadaleix el discurs d'Artur Mas o de Francesc Homs, es proliferen suposades majories d'aspirants a la llibertat i a la independència sense que ningú les hagi comptabilitzat... El més cert és saber a què juga aquest altre astut solitari que és Oriol Junqueras, tant hàbil que composa "oposició" des del poder i torna en metàfores els impossibles. En veritat, telegoverna des de bambolines, ni es crema, ni deixa que el seu partit carregui amb passius. És la quadratura del cercle, el no desgast, la pressa d'actius, deixant les penes per a un Artur Mas disposat al martiri, com diuen que Companys comentava als seus íntims la vigília del 6 d'Octubre de 1934. Per a CiU allò dolent, i per a ERC allò bo. Així ho certifiquen totes les enquestes a dia d'avui.

Jo confesso la meva deformació professional: estimo els profetes que parlen, fujo dels silencis solidaris. Amb aquests el sentit comú m'avisa de que, de sorpresa en sorpresa, es pot ancorar en el forat o estavellar-se en el mur. El missatge del Rei per Nadal tractava d'obrir una escletxa en el mur. Però, el solitari de La Moncloa no va voler adonar-se'n, i segueix en tossut silenci, amb la maldat dels qui pensen que "ja s'estavellaran aquests catalans", sense reparar en que els buits no es donen ni en la política, ni en la física; i, per tant, allò que abandona el poder ho acaben omplint els ciutadans. Serem al final els ciutadans, senyors solitaris del poder, els que haurem d'adoptar la decisió per la nostra banda? L'estratègia del "líder absent" és una invitació a l'excés o al suïcidi. És aquest l'horitzó que Rajoy pretén per Catalunya i España?

Governar per omissió és tant estúpid com no baixar del tren per a guanyar un partit del futbol. O s'està al camp o no hi ha victòria! L'omissió és el refugi dels fracassats o la cova dels cínics. Sense lideratge, que és presència, acció i paraula, resulta impossible governar. Per exemple i com a precedent, Rajoy tan sols tindria que llegir-se els Diarios de Azaña, que tant d'entusiasme produïen en el seu predecessor Aznar, i en ells trobarà la desqualificació que aquell destacat polític de la República feia del gallec "absent" Portela Valladares. No és el menyspreu el remei, ni el joc de cartes deslligat per García Margallo o per Artur Mas a ambaixades o governs de la Unió Europea. Interioritzem el problema i busquem el sentit comú com a guia, en lloc de propalar arguments, fal•làcies o manipulacions per tot arreu, com nens que demanen ajuda als seus pares quan es veuen inferiors als seus adversaris en el pati de joc.

Si el que té Rajoy és desdeny, només reportarà disgusts per a ell, fracàs en el seu afany de permanència (a menys que s'aculli a l'opció maximalista i extrema, per histèric gaudiment de castellans vells) gran convulsió en el si del seu partit, abocat, més aviat o més tard, a un final semblant al d'UCD al 1982. Aquells companys de viatge els té avui al seu voltant. Experiència no els falta per a detectar el camí del suïcidi polític. El desdeny amaga sovint llavors de supèrbia... I la Bíblia diu que expulsarà Déu als superbs, en paral•lel a Homer quan escriu que "els déus confonen amb la supèrbia als herois que volen perdre". Així va acabar Troya, negant-se a atendre les admonicions i lamentacions de Casandra.

Amb tot, aquesta és una lliçó reversible. Val també pels cecs i obcecats, que no mesuren les seves forces, ni ponderen les seves debilitats. El problema d'aquests il•luminats arriba quan el desaforament és inevitable, i les seves conseqüències plouen fortament sobre els ciutadans; els únics que no juguen al solitari. Cuidin-se bé els agosarats de la intemperància o del risc mal calculat, doncs la sentència del President Tarradellas caurà sobre ells com una pètria llosa de cementiri: " L'únic que un polític no pot fer mai és el ridícul".

 
 

Comentaris