El joc de les expectatives

"El Govern no està preparat ni té la mínima cohesió interna necessària per executar amb èxit la ruptura que fa dos anys ni tan sols es va arribar a intentar"

Fa tres anys (setembre de 2016), el Govern de Catalunya va dir que organitzaria un referèndum d’autodeterminació. També va dir que si era pactat amb l’estat, millor, però que si l’havia de fer contra l’estat, el faria igualment. “Referèndum o referèndum” va ser la frase que ho va resumir tot. Durant un any el Govern va preparar-se per complir la seva promesa, i la va acabar complint. No va ser gens fàcil perquè va caldre vèncer resistències internes, amb cessaments de consellers inclosos, i òbviament externes. I es va necessitar la col·laboració indispensable d’una xarxa de milers de voluntaris anònims que van amargar urnes, imprimir paperetes, etc. Però el dia 1 d’octubre, com havien promès, els col·legis estaven oberts i les urnes eren dins. I no només això, sinó que durant el matí van aguantar la lògica temptació de suspendre la votació davant l’acarnissament policial contra gent indefensa i el risc d’una desgràcia irreparable. En definitiva, es va generar, amb una promesa audaç, una gran expectativa entre la ciutadania –especialment entre les bases de l’independentisme– i l’expectativa es va complir.

El problema va ser que el mateix Govern havia fet una segona promesa, directament vinculada a la primera: 48 hores després de la proclamació oficial de resultats, es declararia i s’executaria la independència de Catalunya aplicant la Llei 20/2017 de transitorietat Jurídica i fundacional de la República, aprovada al Parlament de Catalunya el set de setembre. I aquí es va ensorrar l’edifici, amb les lamentables conseqüències conegudes per tothom. S’havia promès una cosa que no s’estava en condicions de complir, i el resultat va ser un campi qui pugui que va acabar amb mig Govern a la presó, l’altre mig a l’exili i l’autogovern suspès via 155. Si l’1 d’octubre havia estat un cas de gestió impecable de les expectatives, el que va venir després va ser exactament el contrari.

S’ha parlat molt de la necessitat d’aprendre dels errors de l’octubre de 2017 per no tornar-los a repetir, i ara tant el Govern com el conjunt del moviment independentista tenen una oportunitat d’or de demostrar que ho han fet. Gesticulacions a banda, tothom dins del moviment sap que el govern Torra-Aragonès no ha estat preparant un momentum de ruptura institucional capaç de ser culminat amb èxit.  Més aviat al contrari, és un govern que amb prou feines ha sobreviscut a l’ofegament financer de l’estat i a les profundes discrepàncies internes sobre les estratègies a seguir. Fora del Govern, a la societat, la relació de forces no ha variat en relació a dos anys enrere. Certament el moviment independentista és més madur que fa dos anys, més conscient dels riscos inherents al seu objectiu, més resilient, més sofert i menys ingenu com a conseqüència de la repressió, però la relació de forces és la mateixa. Aquesta és la foto real, i les promeses i la creació d’expectatives en relació a la resposta a la sentència del Suprem s’haurien d’ajustar a la foto real.

En aquest sentit, sorprèn que el president Torra insinuï al debat de política general que des de la institució es tirarà pel dret una altra vegada. Sorprèn i també fa patir, perquè, si aquestes són les intencions, el risc d’una segona Gran Frustració i d’una nova i més profunda suspensió de l’autogovern és altíssim. Costa d’entendre, també, que l’ANC faci circular el lema “Acabarem el que vam començar”, quan l’entitat és perfectament conscient de la manca de preparació del Govern per gestionar una ruptura institucional i executar amb èxit la independència. De fet, és precisament l’ANC qui porta dos anys denunciant que el Govern no es prepara per aquesta eventualitat.  

 

Crec sincerament que el carrer està en condicions de generar una resposta a la sentència que li provoqui un estrès desconegut a l’estat espanyol. Estic segur que les iniciatives anunciades públicament com les cinc marxes de tres dies o l’aturada de país són només la punta de l’iceberg, i que la maduresa guanyada els darrers dos anys es veurà traduïda en accions de la màxima audàcia dins de la més estricta no violència. Crec que les pròximes setmanes viurem el naixement d’una nova fase del procés d’autodeterminació, basada en la desobediència civil i l’assumpció de riscos personals per part de molta gent. I crec que això té un valor extraordinari per se, i que no val la pena espatllar-ho amb la creació d’expectatives falses sobre les possibilitats d’assolir la independència en aquest embat.

I finalment, crec que el Govern no està preparat ni té la mínima cohesió interna necessària per executar amb èxit la ruptura que fa dos anys ni tan sols es va arribar a intentar. Humilment, jo li demanaria al President Torra i a la resta del Govern que, ja que no s’han preparat per culminar la independència, no posin en perill l’autogovern amb quixotades sense recorregut. Demanaria màxima contenció i guiar-se pel principi de protecció a ultrança de l’autogovern disponible. I si a algú, sigui president o conseller, la consciència li demana una altra cosa i li resulta insuportable mantenir el paper institucional mentre al carrer la gent se la juga, en el fons ho té molt fàcil: dimitir i baixar al carrer a jugar-se-la amb la gent.

 

Comentaris