L’independentisme català és republicà i, per tant, doblement molest, per independentista per a tots els espanyols i per republicà per als espanyols monàrquics. No ho hauria de ser per als republicans espanyols i, segons les seves declaracions esporàdiques, no ho és. Ans al contrari, es proclamen relacions fraternals entre el republicanisme espanyol i el català.
Ara bé, així com el republicanisme català és consistent, pertinaç, massiu transversal, majoritari i molt actiu i eficaç, l’espanyol és dispers, ocasional, minoritari i escanyolit. No és un judici despectiu ni apressat. Dissabte passat hi va haver una consulta popular al barri madrileny de Vallecas per un referèndum a escala estatal sobre monarquia o república. Una cosa que era una mena de rèplica de la mítica consulta independentista d’Arenys de Munt de 2009, promoguda per la CUP, on va votar més del 40% del cens i més del 92% ho va fer a favor del Sí.
En el cas de Vallecas, i les dades són seves, va votar el 4,8% del cans i, d’aquest, prop d’un 90% ho va fer a favor de la República. Assenyalar aquesta dada no és malintencionat sinó simplement realista. Si en una zona com Vallecas aquesta consulta anima el 4,8% de l’electorat, en altres llocs sens dubte serà pitjor. Molts addueixen que el referèndum vallecà es va fer sense mitjans, sense infraestructura, sense logística, cosa molt digna de ser tinguda en compte. Però el cert és que cap partit ni moviment social d’envergadura li va donar suport. I això també té el seu significat a l’hora de parlar de republicanisme espanyol i calibrar les seves possibilitats de comparació amb el català.
Tots esperen que Vallecas funcioni com una espurna que encengui l’adormida praderia republicana espanyola. Però aquest desig es formula sobre el fons d’una realitat molt desencoratjadora. Les dades són les que són. La causa republicana a Espanya és de poc més que cercles literaris i dipositaris d’un vell llegat. Els partits polítics són gairebé tots dinàstics. De forma directa (PP i Cs) o indiecte a través d’algun absurd descarat del tipus que els republicans se senten molt a gust aamb la monarquia, com al PSOE. Queden els independentistes catalans i els nacionalistes bascos i gallets i queda Podemos, com sempre, nedant entre dues aigües. Demanen que el rei sotmeti la seva corona a referèndum però no mouen ni un sol dit per fer-ho realitat, com es demostra al cas de Vallecas.
I com que el republicanisme espanyol no té vigor, s’apunta al remei de vincular-se al seu saludable germà català fent servir diversos artilugis verbals com que la lluita per la República Catalan és, en realitat, l’avanguarda del republicanisme espanyol. I, encara més audaçment, que el republicanisme espanyol serà l’aliat natural del català.
Aquesta idea del republicanisme fraternal demana reflexió. És clar, el català sempre acceptarà tota ajuda que vingui d’Espanya i demostra -ho acaba de fer- disposició a col·laborar amb l’esquerra espanyola, a qui suposa més republicana que la dreta, de manera gratuïta. Però la col·laboració arriba fins aquí. Perquè, mentre no es demostri el contrari, el republicanisme espanyol és més un desideràtum que no pas una realitat.
I sobretot perquè una germanor més sentimental que no pas real s’entrebanca amb dos inconvenients que convé aclarir al republicanisme espanyol, abans d’incórrer en la confusió habitual que mena al fracàs. Hi ha confusió històrica i confusió actual. La històrica no cal refrescar-la perquè és a la memòria de tots les relacions de la Generalitat amb la República Espanyola van oscil·lar entre dolentes i pèssimes. Va ser la República Espanyola, la primera a empresonar Companys.
La confusió present és més preocupant. El republicanisme espanyol no té pols polític. Ni tan sosl hi ha un Partit Republicà a les Corts. Els nuclis republicans més actius acostumen a estar animats per comunistes i tant aquests com els que són més purament republicans són profundament antiindependentistes. El republicanisme espanyol no existeix i, en la mesura que ho fa, és antiindependentista i fins i tot anticatalanista.
No hi ha ni hi pot haver relacions fructíferes entre els dos republicanismes, almenys mentre el català no deixi de ser independentista o l’espanyol antiindependentista. Fraternals ho poden ser. Sempre sense oblidar que Caïm i Abel i Ròmul i Rem eren germans.
