Joc de Trons: el tirà mata amb llenguatge molt abans que amb foc

"Un al·legat contra la ignorància, un cant a la diversitat i als valors de la humanitat"

(Spoiler Alert)

Els darrers capítols de Joc de Trons em van afectar. No és el primer cop que acabo un capítol i em quedo una estona reflexionant-hi. Evidentment la qualitat de la producció, dels efectes i de les interpretacions hi tenen molt a veure. Però també el guió, la trama i la construcció dels personatges, perquè els arribes a conèixer amb tants matisos que hi fas una mena de lligam com si fossin de carn i ossos.

Més enllà de la valoració cinematogràfica, li atorgo valor en tant que aportació d’idees i conceptes relacionats amb l’economia, l’estratègia, les ciències polítiques i en resum, sobre l’ambició i el poder. JdT no descobreix cap nova teoria, però contribueix a la difusió de principis sociopolítics fonamentals, ja que atribueix als personatges rols determinats, complexes i canviants, que dibuixen estereotips de comportament i permeten fer paral·lelismes amb la vida real. No cal que siguin comparacions amb casos violents -que també- sinó amb persones que, si ho penses bé, serveixen per unes coses i no per altres, o que quan obtenen poder l’usen per imposar les seves veritats, o que l’exerceixen amb bonhomia, buscant convèncer i no imposar, sense tics dictatorials...

La sèrie va de tot això des del començament, però es sublima en els darrers temps. La saviesa, la victòria, el patiment, la bona fe, la tossuderia, la força, la humilitat, el mal, el triomf, la derrota, la bogeria, l’egoisme, la traïció, la fidelitat, l’amistat, l’amor, la feblesa de caràcter, l’atzar, l’honestedat i molts altres atributs comuns entre els éssers humans són els protagonistes de JdT. Les persones només són un vehicle per expressar-los. Hi ha molts exemples, però el rol de les dones al llarg de la sèrie, com comencen i com evolucionen, és un relat d’una riquesa psicològica impressionant.

Hi ha gent a qui no ha complagut el final de la sèrie. Més enllà de valorar el destí que els autors adjudiquen als personatges, o de si algun tema es resol potser massa de pressa, globalment no hi estic d’acord. Que el teu personatge preferit no se’n surt o no reacciona tal com esperaves? Mala sort. No ha estat mai una sèrie previsible. I la darrera temporada, més enllà de detalls concrets, té una força que et manté atrapat. JdT és sorprenent, com les persones, com la vida. O com la força de voluntat per canviar les predeterminacions.

És un relat èpic sobre la vida en societat. Un al·legat contra la ignorància, un cant a la diversitat i als valors de la humanitat. És també un encertat plantejament sobre el lideratge, que particularment m’ha fet pensar en gent real que no voldria veure en el poder, però que de fet hi és, i gent que voldria poderosa, però que no n’és.

 

És una història d’acarnissades i frenètiques lluites dinàstiques amb la lògica de la tirania com a rerefons: “si cal arrasar un poble per poder declarar-lo lliure, s’arrasa”. Ángel Alayón, impulsor del portal veneçolà d’anàlisi intel·lectual Prodavinci.com, s’esplaia en molt recomanables disquisicions sobre el tema, i deixa anar un avís per a navegants: “Els tirans comencen matant amb el llenguatge abans que amb el foc”. Particularment rellevant tenir-ho en compte avui per avui…

JdT és una crítica descarnada al populisme i el despotisme. I assenyala, en ple dramatisme cinematogràfic, un canvi de paradigma inimaginable fins llavors: el tron no hereditari, la república incipient. Es converteix doncs, sense estridències ni bonismes galdosos, en una crida a l’exercici de la democràcia i en l’esperança d’un futur millor, on cada protagonista supervivent assumeix la seva posició amb resignació. Tant si nosaltres, des del sofà, la trobem justa, com si no. Per mi, amb els nervis encara de punta, és un bon final. Però queda molta feina per fer en el nostre món real. Dracarys!

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?