Joan Vinyoli: poemes

Quan una celebració serveix per treure la maleïda pols de l’obra d’autors que tenim al calaix, benvinguda sigui. Però quan una celebració com aquesta, el centenari del poeta Joan Vinyoli (1914-1984), serveix per reeditar-lo i veure’l de fit a fit, millor encara. I és el que acaba de fer Proa, dintre de la seva col·lecció de poesia «Óssa menor», amb tria i pròleg del també escriptor Joan Margarit.

Si em permeteu l’anècdota, us diré que recordo una classe de literatura a la universitat, a Tarragona. La professora, aquell dia, com tants d’altres, va escampar una autèntica pila de llibres a sobre de la taula. Ella, que ens va descobrir grans autors de les nostres lletres, va optar per fer-nos una lectura de Vinyoli. Ningú no el coneixia: ella, que se’n lamentava, deia que era un dels poetes que pagava la pena de llegir en català, però que tristament estava mig condemnat a l’ostracisme… Fos cert o no, el que sí que ho és que en vam gaudir. Ara, pocs anys després, les coses s’han capgirat i sembla que comença a revaloritzar-se. Com tot a la vida.

I ara va i llegeixo que, a la contra d’aquesta sobrecoberta de paper que envolta aquest llibre, hi diu que «L’antologia pretén desvelar quin és el nucli dels millors poemes vinyolians i d’on ve l’excel·lència d’aquests poemes […]», i les antologies, de fet, solen servir precisament per això. Tanmateix, no deixen de ser tries. Ara bé, si la tria la fa algú que és innegable que té algun o altre coneixement de la matèria (Margarit!), podem estar una mica més tranquils.

La poesia de Joan Vinyoli aplegada en aquest volum està precedida per un extens pròleg de Joan Margarit. S’hi explica en detall algun episodi vital de Vinyoli, com bevia excessivament, i de vegades en companyia d’un altre gran bevedor, Gabriel Ferrater; com es trobava Foix per Sarrià i els fills sabien que l’excursió que tenien prevista se’n anava en orris; o com —segons Margarit— Gil de Biedma i Ferrater estaven més preocupats per construir una imatge d’ells mateixos. I més, però cal destacar que Riba i Espriu el valoraven com a poeta, i malgrat tot sembla que no acabava d’arrencar. Potser la seva poètica d’arrel nacionalcatòlica era un fre —Margarit afirma que li eren enemics Maria Aurèlia Capmany i Joan Triadú; el per què el desconec… (p. 29).

Per això, com us he dit una mica més amunt, benvingut sigui el centenari perquè ens permet revaloritzar l’obra de Vinyoli, que el públic la tingui a l’abast i, encara més, que la gaudeixi i conegui la figura d’un poeta avui centenari. Però també perquè gràcies a l’exegesi de noms i de patums podem comprovar que res no és tan simple com sembla. Perquè els camins de la literatura s’entortolliguen amb els de les persones, què fan, què viuen, què pateixen i, sobretot, què escriuen.